Artur Mas deia el setembre del 2013 que l'alternativa a una consulta legal i acordada sobre el futur de Catalunya eren unes eleccions plebiscitàries i que només podien tenir aquesta consideració si hi havia una candidatura conjunta de les forces independentistes, com més àmplia millor. Dos anys després el president ha jugat l'última carta per fer possible una llista de confluència, convidant ara les entitats sobitranistes a impulsar-la. Tothom sap que és molt difícil que "mnium, l'ANC i l'Associació de Municipis per la Independència s'hi posin bé, que seria tant com posar-se d'esquenes a ERC i a la CUP que ja han tirat endavant les candidatures pròpies. Aquesta negativa dóna legitimitat a Mas per fer la seva pròpia llista, però li resta força a l'hora de plantejar l'avançament dels comicis. La paradoxa del 27-S és que eren unes eleccions que havien de simplificar el panorama i hi ha el risc que el compliquin més. Aquesta legislatura hi ha hagut set candidatures representades al Parlament i la propera, després del trencament de CiU, n'hi pot haver alguna més. Les eleccions anticipades no sembla que hagin superat el debat entre dretes i esquerres i amenacen de ser un pols entre independentistes, sobiranistes i constitucionalistes. Quin és el motiu, en aquest escenari, per estroncar la legislatura i tirar endavant la convocatòria? Senzillament que el que ho ha de decidir està convençuts que qualsevol alternativa és pitjor. Però aquest no és un tema conjuntural. El trencament de la federació nacionalista, presentat com la mostra que no hi ha marxa enrere, lliga la sort de CDC a la voluntat d'ERC tant abans com després de les eleccions.