Aquesta setmana hem vist tres expresidents de Govern, un exrei, a banda del president i rei actuals, més una allau de ministres, exministres i exalts funcionaris, reunits per celebrar l'aniversari de l'ingrés d'Espanya a la Unió Europea (UE). D'això ha fet 30 anys. Per a molts va significar el gran salt endavant d'un Estat que venia d'un passat molt oblidable. En aquella època, només l'extrema esquerra i l'extrema dreta volien man?tenir l'autarquia i eren favorables al proteccionisme econòmic. Ara, el sentiment antieuropeu ha crescut. A l'Estat i en altres països, amb el renaixement dels extremismes radicals. Hi ha partits que governen grans ciutats catalanes i espanyoles que tenen membres que pensen que Europa és un invent que no ha funcionat i del qual s'ha de marxar. Consideren que el martiri grec i l'augment de les desigualtats és una de les raons que demostren el seu fracàs. S'obliden de la història del nostre continent abans de 1945 i de la caiguda del mur. És clar que la UE és una història en construcció, plena d'obstacles, i aquesta crisi n'ha estat el principal. Desfer els egoïsmes nacionals no és senzill i molt menys buscar polítiques similars a tots els països, on les realitats són molt diverses, de Lisboa al Bàltic. Europa també s'ha convertit en un gran monstre burocràtic, pesat i ple de greix, que impedeix que al nostre continent, per exemple, existeixin empreses capdavanteres mundials que s'hagin creat en els últims trenta anys. Europa també sembla incapaç d'arreglar la política migratòria, on vivim la tragèdia al Mediterrani dia rere dia, i la d'afers estrangers, on no se sap molt bé quines polítiques portar a terme contra l'autocràcia russa. Malgrat tot, el balanç és més que molt positiu.
