ACatalunya hi ha hagut moltes èpoques en què només podíem ser catalans si no ho demostràvem gaire. Podíem ser aliadòfils, germanòfils, d'esquerres, de dretes, però era més prudent dissimular la catalanitat. Joaquim de Camps i Arboix n'era tant que, sent alcalde de Girona (1934-1936), va proclamar l'Estat Català des del balcó de l'ajuntament. Havia passat per diferents partits, però el que no va canviar mai va ser la seva essència. El 1939, naturalment, es va haver d'exiliar. No va poder tornar a Catalunya fins al 1948. Un cop de nou a casa va escriure llibres que aguanten sense tremolors el pas del temps. És més, fan pensar fins i tot que això que anomenem no ficció, quan està ben feta, guanya amb els anys, mentre que les novel·les, ai!, es fan velles més de pressa.

Camps i Arboix es va dedicar a escriure, entre d'altres, sobre els masos catalans. Era la manera de declarar el seu amor al país quan no es podia declarar l'amor al país. Als anys 40 i 50, ja ho saben, es podia ser molt gironí o molt barceloní, però no gaire català. El país s'havia de reduir per poder-lo dir. Als llibres feia una defensa apassionada del mas català i no només com a element arquitectònic. El mas i el sistema econòmic i social que comporta explica, a parer seu, el desenvolupament històric del país a tots els nivells, sobretot a partir de la victòria dels remences, que va permetre als nostres rebesavis pagesos fer un salt de gegant en comparació amb els pagesos de les terres veïnes. La lectura de La masia catalana posa de relleu, però quan de patrimoni hem perdut ens els darrers 50 anys. Els masos ens cauen, que deia la cançó. I no sembla que fem gaire res per evitar-ho.