Quan l'espontaneïtat dicta el comportament és quan ens mostrem tal com som. Si a més ens trobem còmodes, parlant de temes que coneixem i, fins i tot, ens entusiasmen, ignorem els condicionants que sovint ens encotillen.
Fa uns dies, aquest parany va dur Rajoy a reaccionar impulsivament en un programa esportiu de ràdio, conduït per un locutor, com ell, del Reial Madrid. Oblidant els efectes que es podrien derivar de la seva conducta, Rajoy li va clavar un parell de calbots al seu fill, assegut al seu costat, quan el nen acabava d'opinar contra els comentaris del periodista.
L'anècdota no hauria anat a més si no hagués reaccionat violentament davant el comentari innocent i desproveït de maldat del seu fill. L'acció va anar acompanyada d'una comunicació gestual que el delatava, reveladora de l'estupor provocat pel fill, un nen d'uns 10 anys, que havia gosat contradir un dels líders d'opinió del periodisme esportiu.
Ràpidament, la comoditat que exhibia el president fins aleshores es va transformar en un malestar evident, adonant-se potser del perjudici electoral que li podia ocasionar aquella reacció. Aquesta és la realitat. Rajoy, que ja ha mostrat anteriorment les seves dificultats per expressar una idea o una opinió, ara manifesta greus problemes per admetre la discrepància del seu fill, que ha estat capaç de desacreditar una veu aparentment incontestable pel seu progenitor. Els seu posat sorprès va fer la resta. Sense guió es poden dir moltes ximpleries, però quan el guió és el que impedeix mostrar la cara més perversa i real a la fi, benvingudes siguin aquestes anècdotes per prendre la mesura humana del personatge.
