em passat gairebé una setmana de campanya electoral i l'únic veritablement nou és la fórmula que una cadena de televisió ha proposat per fer un debat. Quina cosa! L'audiència ha demostrat que la política interessa, malgrat l'esforç d'alguns polítics per aconseguir l'efecte contrari. Molta gent n'està cansada i, tot i això, van a votar massivament com va passar a les últimes eleccions al Parlament, i segueixen les propostes i els argumentaris del partits. Potser precisament per això n'estan tan tips: és el desengany de qui encara manté l'esperança. Aquests primers dies de campanya han demostrat que els partits catalans arriben molt cansats al 20-D i que el sobiranisme paga el desencís de no haver estat capaç de posar-se d'acord per formar govern. Mentrestant es manté el pols entre l'anomenada vella i nova política, i les formacions que les representen, per centrar la qüestió decisiva per a l'electorat: renovació o fiabilitat? Gran part de la desafecció l'han provocat els casos de corrupció, amplificats pels efectes de la crisi. Contra els que volen capitalitzar la regeneració es contraposa l'experiència i la capacitat d'haver encarat un cicle de recuperació econòmica. El plebiscit que plantegen aquestes eleccions és entre il·lusió i gestió, també una manera de dividir la societat. Hi ha cada cop més escletxes entre els electors, n'hi ha de territorials i reapareixen les generacionals. Això és propi dels períodes de transició. A Catalunya els resultats han deixat aturat el trànsit i això pot passar també al conjunt d'Espanya. Després d'un llarg cicle electoral (europees, municipals, catalanes), després del 20-D podrem certificar la fi d'una època i que no hem estat capaços de posar-nos d'acord ni en el que no volem.