Una llibretera m'explicava l'altre dia que ja no sap on posar les autoedicions. Cada cop és més freqüent que entri algú al seu establiment amb un llibre que acaba d'editar-se i que, un cop imprès, no sap com vendre. L'autor s'ha saltat els camins habituals i ara no té ningú que li defensi la feina. Tampoc no té ningú que distribueixi els exemplars a les llibreries i es difícil, per tant, que trobi qui els vulgui comprar més enllà de la família o dels amics incondicionals. En aquesta fal·lera per veure el que has escrit en paper imprès hi deuen intervenir molts factors: la impressió s'ha abaratit molt, com també s'ha abaratit l'edició de discos o la fotografia. Molta gent s'ho pot pagar. Com que no hi ha servei que un vulgui tenir que no trobi algú que li vulgui proporcionar, han aparegut també editorials que ofereixen la possibilitat d'imprimir-te el llibre i després ja t'espavilaràs. Però hi ha encara més coses. L'ego també hi juga el seu paper, en tot això. L'autor del llibre ha anat a buscar editorial i li han rebutjat. «Què faig?» -em preguntava una autora jove. «Repassa'l -li vaig dir-. Torna a començar. No passa res, si queda al calaix». Tots tenim els calaixos plens de coses que, afortunadament, mai no s'editaran.
El problema és que l'altre ha desaparegut si t'esmena la plana. Sembla que només tingui dret a existir per dir que ho fas molt bé, per reconèixer el teu talent i per comprar-te'n un exemplar. Pensar que el món ens espera no vol dir que el món ens esperi. Només vol dir que ens agradaria que així fos. Com més es parla de l'alteritat més tinc la sensació que l'altre desapareix. I sense l'altre, ai las, no som ni serem ningú. Aquesta és la gràcia de la cosa.
