Se sent el soroll de la tempesta perfecta d'Espanya, arriben també les onades impetuoses que es baten al rocam de platges solitàries. Platges cobertes d'un llarg silenci. Arena plena d'algues i de les lleus petjades de les gavines, fa poc que la calma era trasbalsada per missatgers i oradors -capitans, mariners, pilots i guarda-marines de tota mena. El silenci queda de les batalles, les escaramusses, les maniobres; el dolor operístic s'escampa en la badia, damunt la mar plana el blau i el verd abissal de les praderies d'algues es torna vapor. Una suavitat convertida en fils de fum que s'alcen, es vinclen i es trenen abans que el vent se'ls endugui mar enfora. Aigua enllà hi suren les illes, són menudes com formigues i anuncien les ànsies de viatjar, d'anar a córrer a la Terra Incògnita que s'aventura situada en la direcció del sol ixent. El silenci i les fulles aciculars de les pinedes -arrels enrocades- recorden el vaivé d'un culleró dins d'un cremat; negre, segat per les turbulències d'un cel que amaga la tempesta de Llevant i el somort naufragi de peles de llimona que amenacen amb un silenci més llarg i profund. La vida aturada, congelada en la calor d'un Nadal estrany atracat al port d'una concava il·lusió, arran la drassana construïda per un déu menor. I així passen els dies, s'ajunten els vents i mar i terra es fonen en un cel imaginat fa tant que ningú no se'n recorda. Així és com el silenci s'apodera d'allò que un dia havia sigut animat. Mentrestant, algú dalt d'un cingle vertiginós espera pacient que aparegui un corb marí, l'ocell que diuen que avisa de l'arribada de la bo?na pesca. És a l'intramón submarí on ara passen les coses importants.
