la CUP continua marcant el calendari de la política catalana i després de la inesperada resolució de l'assemblea de diumenge ningú s'aventura a preveure com pot acabar la reunió de la direcció de dissabte que ve. L'estira i arronsa dels últims tres mesos ha desgastat l'espectre de l'independentisme polític. Ho reconeixia ahir mateix el president de l'ANC, Jordi Sánchez, que afegia que ara ja no n'hi ha prou amb un vot d'investidura si no es garanteix l'estabilitat parlamentària per tirar endavant un programa. Fa la pinta que els que demanaven amb entusiasme el suport de la CUP després del 27-S ara han perdut gran part d'aquella il·lusió i han passat d'actors a espectadors que contemplen amb resignació esdeveniments que no entenen. Sembla ben bé que, per una part de la classe política, ja no fos tan decisiu tenir president i govern com distribuir les responsabilitats de si no n'hi ha o de si la legislatura acaba anant pel pedregar, com cada dia pronostiquen més analistes. El mateix Mas afirmava ahir que la CUP té molta força, prou com per forçar unes noves eleccions, però no tanta com per posar i treure un president. Aquestes declaracions són la millor demostració del desgast que s'ha produït en les relacions entre uns i altres. I en aquest context potser sí que pot haver-hi un càlcul de les parts que els porti a decidir que els interessa el vot en un sentit o un altre, però es fa difícil de creure que es pugui establir la coordinació d'una dinàmica parlamentària que requereix diligència en la presa de decisions, compromís amb els acords presos i previsibilitats en la manera de fer i actuar. El que reforça una part debilita l'altra.
