Morir-se resulta molt car. És una constatació. Els avis ja sabien què feien quan triaven assegurança i cada mes pagaven, bitllo bitllo, una quota que estipulava amb precisió la qualitat del taüt, els rams de flors, les corones i els cotxes que constituirien el seguici fins al cementiri. Fa uns quants anys encara abundaven pels pobles les petites empreses funeràries familiars que s'encarregaven d'aquests afers quan arribava la mala hora. És clar que la majoria de la gent no moria als hospitals i les vetlles es feien a casa. Ara, amb els pisets que tenim, fer la vetlla a casa deu contravenir totes les normatives higienicosanitàries. El més habitual és, a més, que el decés tingui lloc en un hospital i que abans de tenir temps d'eixugar-te les llàgrimes ja et trobis davant d'un senyor amb americana i corbata que desplega davant teu un catàleg de taüts que et fa enyorar els tediosos passadissos d'IKEA. Ell fa la seva feina, i sovint amb molta professionalitat, però és inevitable que en aquell moment la qualitat de la fusta, del folre o del coixí no sigui el que et treu el son i que els models de recordatoris tendeixin a rebel·lar-te: versos regalimosos de Martí i Pol, estrofes de la vall del riu Vermell... Però ens agradi o no quan arriba el moment no hi ha més remei que gratar-se la butxaca. Fa uns anys van liberalitzar el mercat. Sempre que liberalitzen alguna cosa, si més no Pirineus avall, s'acaben constatant dos fets: que desapareix la competència i que els preus pugen. Això mateix ha passat amb els enterraments. Cada cop costa més trobar aquells rètols entranyables que deien: Pompes fúnebres. Al seu lloc només hi ha un logo, sempre el mateix, ja sigui als Estats Units com a qualsevol llogarret de l'Empordà. Amén.
