Quan el president dels EUA arriba al final del seu segon mandat, com és el cas d'Obama, els mitjans l'etiqueten com lame duck, ànec coix, referint-se al desgast i el cansament que acusa al final de la legislatura. Ja coneixem el gust del món anglosaxó per les fines ironies. Com que Obama veu a prop el final del seu mandat, sense possibilitats de reno?var-lo després de dues legislatures, en sentit figurat, l'expressió se li atribueix com algú que es troba limitat políticament per prendre deci?sions i que, malgrat això, ha de seguir comandant l'administració. En sentit literal, es tracta d'un animal debilitat que no pot seguir la manada i que, aïllat, esdevé una presa fàcil per als depredadors. No és difícil trobar al nostre país un polític a qui atribuir-li l'etiqueta. M'imagino que Mariano Rajoy està patint la síndrome de l'ànec coix perquè continua essent el president en funcions, tot i que ja fa temps que fa gala d'una falta total de reflexos bàsics i d'un absentisme que han aplanat el camí a Pedro Sánchez per formar govern. Sun Tzu deia a L'art de la guerra que "quan una posició s'abandona, l'enemic l'ocupa". Això és el que ha fet el líder del PSOE, aprofitar l'ocasió que li ha brindat Rajoy, malgrat que els últims sondejos del CIS diuen que s'hauran de repetir les eleccions i aparentment el PSOE que?da?ria fins i tot darrere de Podem. La política de "millor estar-se quiet i callat" davant l'adversitat que ha practicat el proper expresident a la llarga li ha resultat contraproduent. És veritat que el marianisme ha deambulat per uns camins inescrutables que li han facilitat la seva supervivència política en les condicions més adverses. Però ara la debilitat, l'esgotament i la pèrdua de lideratge són més que evidents.
