Jules Michelet, fervorós lliurepensador i home de lletres, va dir una vegada, amb tota la lucidesa que permetia la seva època, que «Anglaterra és un imperi, Alemanya és un país i França una persona». Seguint l'aparent analogia del pare de la historiografia francesa, podríem dir que Catalunya és un nan o, millor dit, un capgròs de festa major.
França ha apostat la seva uniformització i la seva personalitat a una mena d'amalgama de diversos elements dispersos pel seu territori i simbolitzats, i representats, per la llumenera parisenca. Catalunya, en canvi, tendeix a identificar-se únicament amb el que representa el seu nucli urbà central. Barcelona és el tot i «el territori» només una part, un pati, un hort o un abocador.
Com tot, aquest model té els seus avantatges i els seus desavantatges. Probablement ara ja és massa tard per queixar-nos del que és un fet consumat, però si el que volem és construir un país nou, potser faríem bé de plantejar-nos també aquesta contradicció i afrontar-la.
Catalunya, la Catalunya nova, no pot ser aquest «Barcelona World», com una mena de marca registrada, una franquícia comercial, ni una barreja icònica del Barça i Gaudí, per molt que això sigui el més recognoscible arreu del món, o el més aplaudit. Si ho fem, tindrem un país econòmicament capat, culturalment estèril i humanament empobrit.
No podem deixar que el nostre país esdevingui una nació-estat. Catalunya ha de ser el tot i Barcelona una part, per molt que el seu pes demogràfic i econòmic sigui el que sigui.
