Els núvols no solen ser notícia en els mitjans de comunicació, si més no agafats d'un en un. Els meteoròlegs ens parlen de fronts borrascosos i de tempestes, però de núvols concrets poca cosa. Només hi dediquen algun comentari quan esclata un volcà a Islàndia o si algú els envia una foto curiosa d'un nuvolet amb forma d'ós de peluix.
Aquest dilluns, l'astronauta britànic Tim Peake va deixar constància d'un gros núvol de pols sahariana que creuava la península Ibèrica, mitjançant una fotografia penjada al seu compte de Twitter. Un núvol immens de sorra que ho cobria gairebé tot. Un núvol, aquest sí, que es mereixia tota l'atenció mediàtica.
Més enllà dels paral·lelismes que pugui fer cadascú, comparant-ho amb la situació política actual a Espanya, hem d'acceptar -sobretot els que deixem el cotxe aparcat al carrer- que el núvol era real i ben real. Els automòbils del meu barri semblava que havien fet una etapa del París-Dakar i a l'asfalt s'hi havien format petites dunes que els escarabats intentaven esquivar com podien.
A pagès diuen que si no vols pols, no vagis a l'era, però a nosaltres ens porten el desert a casa. Potser és cert allò que diuen a vegades els francesos, quan miren cap al sud amb menyspreu, que l'Àfrica comença als Pirineus.
El Déu de la Bíblia va dir a Moisès que tots som pols i que algun dia tornarem a ser-ho, i potser aquests núvols són una manera de recordar-nos-ho, a tots nosaltres i també als gavatxos que veuen com se'ls embruten els cotxes quan baixen a La Jonquera a fer les seves necessitats.
