L'editorial Empúries ha reeditat en paper El Canvi. Llibre de prosa/poesia de Miquel Bauçà (1940-2005), per mi novel·la, -quinze anys esgotat. Es podria qualificar aquesta obra com el Necronomicon català. Un volum torrencial de visions, certeses, dubtes i extraordinaris misteris que mostren lucidesa, tenebror i mordacitat. "De vegades, ni l'estultícia pot atenuar, en mi, el tedi metafísic". El text està organitzat d'una manera lògica, com si es tractés d'un diccionari; aquesta meravella formal encurioseix i enganxa. Sense adonar-te'n, la lectura sedueix, indigna i confon. Creus que travesses deserts i selves, t'imagines ser un aventurer a punt de descobrir una civilització perduda. No veus que en realitat cada entradeta és l'esglaó d'una escala que porta a l'inframón, a territoris de complexa senzillesa en els quals t'obsedeixen qüestions que no t'interessen. Estàs atrapat com una bruixa en la llum d'un fanal. I a mesura que les planes d'exquisit gramatge van passant, el temps s'escurça i mostra una de les poques fotos existents de l'escriptor, la imatge convida a entrar en la caverna de la follia literària, la bestiesa de dir "Em desperto i Déu és als meus peus". No és addicció allò que et commou d'estranya manera, sinó descobrir-te empès per la beneiteria de voler acabar el llibre -abans de ser imprès ja era de "culte" o d'alguna cosa pitjor. Bauçà va ser un home enigmàtic i en la seva vida i mort recauen moltes llegendes. Hi va haver qui va demanar que se li atorgués el premi Nobel premortem. Potser sigui el moment d'intentar-ho de nou i promocionar-ne un de completament diferent: Quim Monzó.
