Estan destinats al bé, tot el que fan és pel bé de la humanitat, la que tenen a la vora i la de lluny. Ningú no els demana que facin tant de bé -ioga, macramé i "kaleborroca". Insisteixen a fer el bé i cremar contenidors -foc i benzina. Gent de bé i de magnífica mala llet. Ressonen pels barris junt amb les forces del mal ortodoxes -totes les policies possibles que recorren la terra baixa-, barris plens d'objectes inútils governats pel déu del capital, monstre de l'especulació que no té nom i al qual mai no li veuran els ulls -si no són els dels seus pares-, tot i això, persisteixen a lluitar en contra dels guerrers del mal. Enllà d'això, hi ha la vida corrent i normal, la vida que no vol ser salvada ni per sectes ni per comunistes o catalanistes, la gent, en principi, vol treballar més enllà de Bakunin, Trotsky o Che Guevara. L'anarquisme va ser un intent revolucionari al 36, va existir "oficialment" al Consell d'Aragó. Dret a llei, volia dir ser pobre i oferir els bens a la comunitat. Caixa comuna. Era necessari ser pobre de solemnitat. Vagi aquest escrit per donar cobertura als republicans actuals que Catalunya sigui un estat. Revolucionar la vida de la gent és canviar d'estatus -passar de monarquia a república-, uns catalans ho volem, no ens interessa la "revolució" a l'Estat espanyol o a Portugal, sinó ser amos de les nostres institucions. Mentre cauen les imatges dels mals averanys dels purs -tenen por- hi ha qui pensa que lluitar en contra la monarquia borbònica paga la pena. Els purs, els post càtars, són tan i tan nets que menyspreen qui no està dins dels seus semiakelarres goticosalsitxeros. En cada bugada perdem un llençol.