Dijous que ve, mentre aquí estiguem distrets comprant petards, fent coques i traient les taules més llargues que guardem al garatge per celebrar la revetlla de Sant Joan amb la tropa, els britànics hauran tret les urnes al carrer i votaran si es queden a la Unió Europea o si fan allò que dèiem abans, un pirandó. No em fa gota de gràcia que marxin. Aquest artefacte de la UE, vivint els seus pitjors moments i sense la Gran Bretanya? A diferència d'abans, ara ja sabem que, en la pràctica, la UE té més interès en la circulació de capital que en el de les persones, que només ens hem de moure si li va bé al capital. Ara, molts joves que conec hi van a treballar, a Londres. Tots troben feina, tots aprenen anglès i tots volen quedar-s'hi. La geografia els afavoreix, als britànics. Tot s'ho miren de l'illa estant. I fa l'efecte que van ben servits d'autoestima i que, potser per això, saben fer les coses quan toca: fer pinya quan han de fer pinya i engegar-ho tot pel pedregar quan toca engegar-ho tot pel pedregar. Al continent, en canvi, sempre anem fent discursets que quan empasseguen amb la realitat, s'evaporen. Al canal de la Mànega, més que les onades, hi topen empirisme i idealisme. Tot això no exclou, és clar, que els pertoquin el 10% de sonats que pertoquen arreu del món, sonats capaços de tot, pobra Jo Cox. Diuen que, si guanya el sí, els escocesos tornaran a votar què volen ser. També han dit que no convocaran cap referèndum fins que les enquestes els donin un 60% de vots favorables. Pragmatisme. Uns dies després, passada la ressaca, ens tocarà votar de nou. Hi anirem, és clar. Mirant de demostrar que el suflé no es desinfla, que no fa aigües. I si contractem un professional de fer independències?
