La campanya electoral perpètua ha consagrat la figura de l'assentidor. Quan parla el líder, se situa a la seva esquerra un company de partit que posa cara d'escoltar atentament i capcineja el seu acord amb tot el que sent. Per al pla mitjà televisiu es disposa rere el candidat a un grup de joves i se situa estratègicament el morè de cabells i la guapíssima rossa, que somriuen i assenteixen alhora. L'assentiment és tan automàtic i repetitiu que acabes dubtant si és màrqueting o és Parkinson.
Se suposa que amb l'assentidor es transmet una imatge d'aprovació col·lectiva però al final només es veu l'aprovador i s'oblida a qui aprova i per què. Se'n va el sant al cel després del vaivé d'aquestes cervicals servicials, després del capcineig de gos pequinès de pega a la lluna del darrere del Sis-cents, després del metrònom que diu que sí com el metrònom de veritat diu que no amb el seu moviment i el seu espetec. Tot aquest donatiu de raó, aquesta tonificació del discurs i del coll, aquesta rematada de cap d'idees polítiques ensenya com cal comportar-se prop del poder: cal callar, aprovar de forma excel·lent, autoritzar l'autoritat i, atès que se't permet permetre, mostrar-lo als altres, perquè sàpiguen on han d'estar, amb qui i com. A l'assentidor, un altre producte de la precarietat laboral, intel·lectual i política, se'l reconeix per la seva repetició i també per la seva excepció: Íñigo Errejón estava treballant d'assentidor al Congrés dels Diputats per Pablo Iglesias fins que aquest va recordar als socialistes la calç viva i amb això va avariar el mecanisme d'assentiment. Com que el número 2 de Podem no és un professional de l'assentiment, el van retirar uns dies i el van tornar a treure quan estava aparentment ?reparat.
