El que retarda la investidura de Mariano Rajoy no són les diferències polítiques sinó les semblances. La permanència del líder del PP a la Moncloa no depèn de Podem ni dels independentistes catalans sinó de Ciutadans, que es presenta en el seu mateix espai ideològic però net, i del PSOE, la força que li ha cedit el testimoni en la cursa cap al bipartidisme, primer, i cap al pensament únic, després. El PP i el PSOE s'assemblen molt a l'hora de governar tot i que es diferenciïn de la de fer-se l'oposició. El PSOE pot arrufar el nas de Pedro Sánchez davant el seu rival de dretes però no pot amagar l'aire de família quan es tracta d'atendre les retallades estructurals que demana Brussel·les, de la submissió als bancs, del favor a les grans constructores, de l'interès pel repunt de la construcció sense oferir cap alternativa a l'habitatge en propietat, de l'ús de la institucionalitat i de l'estima a les liberalitats i a les oportunitats laborals del pas de l'activitat pública a la privada. No és estrany que el PP hagi trobat 125 punts en comú en l'acord de 250 punts que van signar PSOE i Ciutadans. Les semblances seran discutides perquè ara es destaquen les diferències. La investidura fallida en primera votació a Rajoy és una forma d'escenificar-les. El PSOE necessita aquest espectacle i el PP haurà de concedir-li davant la previsible abstenció en la segona. Després, el PP seria govern (i s'enfrontaria a l'oposició) i el PSOE seria oposició (enfrontat al govern i l'oposició de Podem). El contrari portaria a unes terceres eleccions que ens «veneçuelarien» i en la nova campanya els bolivarians podrien venir a fer classe de relacions amb l'oposició.
