o tot és competició ni ombres de dopatge. L'esperit solidari de dues atletes que s'ajuden per arribar a la meta ha destacat per sobre de les marques assolides a Rio de Janeiro. Els inflexibles jutges van premiar la complicitat qualificant de nou el gest esportiu de les dues que, després de caure, es van ajudar mútuament. Un fet tan insòlit que va deixar bocabadat el públic assistent. A banda, les exhibicions amoroses d'alguns atletes que han formulat públicament peticions de matrimoni a les seves parelles han ocasionat que els jocs de Rio hagin acabat amb el rècord d'històries apassionades.
Camaraderia i amor, dos aspectes insòlits en la rivalitat màxima esportiva que es manifesta cada quatre anys en uns jocs olímpics i que han impregnat els que acaben de clausurar-se. L'esdeveniment esportiu ha demostrat que es poden canviar les regles del joc com es pot canviar el rumb de la història. Per bé o per malament, no sempre es produeix el que s'ha previst i deixa de succeir el que convindria. Aquesta és la grandesa de la condició humana, perquè tenim a les nostres mans la capacitat de prendre decisions per sobre de les institucions, dels governs i dels estats, només ajudats per l'eina de la voluntat. Les eleccions que fem i les seves conseqüències constitueixen, en definitiva, la nostra vida.
La poetessa Joana Raspall ho ha explicat molt bé al seu poema, Podries, animant-nos a la solidaritat vers els refugiats que busquen el nostre asil perquè podem prendre la decisió d'ajudar-los: « [...] Per tot això pensa/que importa tenir/les mans ben obertes/i ajudar qui ve/fugint de la guerra,/fugint del dolor/i de la pobresa./Si tu fossis nat/a la seva terra/la tristesa d'ell/podria ser teva.»
