o et deixis entabanar!», et deien de petit, convençuts com estaven els adults que el món era ple de llops a la recerca d'ovelles, santa innocència. Els entabanadors es caracteritzen per tenir molta xerrameca i una gran habilitat: Detecten de seguida què vol sentir la víctima i així comença la salmòdia. La víctima, quan se sent dir justament allò que necessita sentir, s'estarrufa de satisfacció. La vanitat, servida. L'ego, complagut. Patapam! Ja hi hem caigut. És el pitjor moment. Comprarem el que calgui: unes vacances a Marina d'Or, una enciclopèdia que no llegirem, una història impensada... el que sigui. Ens hi hem ficat de quatre potes. En general només se n'aprèn amb l'edat. I encara i així no hi ha garanties. Prevenir-se contra les companyies de mòbils no ens fa immunes a les de cremes anti-age, per posar un exemple. N'aprenem a patacades, per això hem arribat a l'agost del 2016 amb tantes ganes de començar-ho tot de cap i de nou. La ministra de Foment -catapultada a presidenta del Congrés- se n'havia fet un fart, d'entabanar-nos. Mentre ella deia una cosa, al BOE en sortia una altra. Si hagués passat només un cop, mira... El problema, però, és que molts dels trens que RENFE passeja per Catalunya continuen sent els mateixos de sempre, repintats, això sí. Hi pujàvem de petits quan els avis ens portaven als banys. De joves sèiem allà mateix agafats de la mà dels primers amors. Anys més tard encara ens barallàvem per fer pujar el cotxet del fill pels esglaons endimoniats i, si no hi posem remei, accedirem als mateixos vagons atrotinats amb la targeta rosa dels jubilats. Ens els estimaríem i tot, si no fos que, com els bons entabanadors, cada dos per tres ens deixen penjats.