Més enllà de les vies artificials, que semblen dibuixades amb un llapis de quitrà damunt del mapa, els camins són una cosa ben diferent. Un camí és una metàfora, del país, de la cultura, de la història. De fet «metàfora» prové d'un mot grec que vol dir «transport» i un camí serveix bàsicament per transportar-nos a través de l'espai, més o menys acotat, on hem decidit viure. A diferència de la metàfora, els llatins van manllevar el mot «camí» del gal i van prendre la part pel tot, perquè en l'antiga llengua dels druides, la paraula «camani» vol dir passa. Els romans ja sabien que un camí, a diferència d'un carrer o d'una carretera, existeix perquè el solquem diàriament, perquè si no desapareixeria enterrat per la vegetació, esborrat pel vent. Un camí el construïm cada dia caminant, un camí són les nostres petjades en el fang, un camí és el que resta entre nosaltres i l'infinit. Els camins són signes inequívocs de vida, la vida hi flueix sota els nostres peus i són un punt imprescindible de contacte amb el paisatge. El camí és una pàtria que no ens cobra peatges, ni ens dibuixa línies contínues, ni ens dicta lleis, un camí sempre és d'anada i tornada. Per vinyes i rials, els camins de mar, camins i corriols lents de la pagesia, camins que es perden entre muntanyes, camins a través dels versos dels poetes. Un camí és un poema que es recita mentre anem caminant. Un camí és un amic que ens acompanya o que ens espera, de fet són les mateixes lletres posades en un altre ordre. Amic ve d'«amicus» que a la vegada prové d'«amor», que al revés es llegeix «roma» i, si hem arribat aquí, és perquè tots els camins porten a Roma.
