han exhaurit les dues terceres parts de la legislatura dels 18 mesos. Ara ja ningú perd gaire temps discutint sobre si la xifra era exacta o orientativa. Aquesta setmana ha fet un any exacte des que Artur Mas va accedir a les pressions de la CUP i va deixar pas a Carles Puigdemont per evitar que el procés descarrilés i haver de tornar a unes noves eleccions. Des del primer moment Puigdemont va dir que ell s'hi posava amb l'objectiu de portar el país a les portes de la independència. Un camí que passa per les conegudes com a lleis de desconnexió i la convocatòria del referèndum. Ara ho ha repetit: d'aquí a un any no serà president de la Generalitat i no pensa optar a ser candidat. El President diu que no ha canviat de parer mentre els seus adversaris alimenten la idea que la renúncia forma part dels moviments previs d'un final de cicle i anuncien eleccions anticipades. Tothom sap que els primers que han volgut seduir Puigdemont amb la candidatura han estat els del seu propi partit, que mira de tenir preparat el Pla B per si no és possible anar fins al final amb el full de ruta. Però el President ha preferit dinamitar l'únic pont que, a nivell personal, l'hagués permès fer un pas enrere. Ha estat una manera de mostrar el seu compromís però també d'arrossegar amb el seu gest els seus companys de files i els socis de govern. És evident que determinats actors del procés porten temps esperant que algú el faci descarrilar perquè aquest sigui qui pagui la factura i la resta puguin cobrar els rèdits. De moment no hi ha noms de voluntaris per fer aquest paper i en comencen a sobrar -a tot arreu- per liderar la nova etapa del peix al cove. És d'aquesta llista de la que s'ha esborrat Puigdemont.
