er un cop a la vida estic d'acord amb Enric Millo, en aquests moments delegat del Govern espanyol a Catalunya. Diu que cal que l'Estat tingui més presència al nostre país i sembla que se n'encarregarà. Mentrestant, la proposta de diàleg es va esvaint tota sola. D'una banda perquè Albiol ja ha dit que Rajoy no es reunirà amb Puigdemont si no pot exhibir un acord. Dialogants de pedra picada, ja ho veuen. De l'altra, perquè la maquinària judicial ha posat els papers del diàleg a trinxar i les causes contra els polítics electes van tibant la corda per la banda contrària.
Tradicionalment l'Estat ha enviat a aquest nostre país guàrdies civils, magistrats, militars i recaptadors. Tant és així que els catalans fa segles que sabem allò que «si vols ser ben servit, fes-te tu el llit» i hem tendit a no esperar-ne gaire res. Quan calia, els industrials van fer construir vies de tren per poder comercialitzar el suro o el tèxtil. Quan la guerra, els ciutadans van haver de construir els seus propis refugis antiaeris. Les biblioteques les va engegar la Mancomunitat. En fi, la llista seria llarga. De fet, el funcionament de l'Estat espanyol envers els seus súbdits no l'hem tastat només els catalans. El nombre d'espanyols que han acabat marxant-ne també és llarg. Molts han vingut a Catalunya a treballar. I posats a triar molts han preferit ser catalans.
Estic segura que la presència del govern de l'Estat a casa nostra acabarà de fer obrir els ulls als que encara creuen que hi ha alguna possibilitat d'existir dins d'Espanya. Els dubtes que els quedin s'esbandiran tots sols. Que ho demanin, sinó, als familiars de les víctimes del Yak-42, a les víctimes de l'11-M i etc.
