a uns dies vaig anar a fer una classe al màster de diplomàcia de la Universitat de Barcelona que dirigeix l'economista i exrector de la UB Juan Tugores. Hi vaig des de fa cinc anys i em serveix molt per veure quina és l'evolució del pensament dels estudiants, dels quals la meitat són estrangers. En aquestes classes participatives, de quinze alumnes, sempre n'hi ha dos o tres que porten la veu cantant. Recordo que fa dos anys, un d'ells, d'origen rus, va defensar amb molta serenitat les polítiques de Vladimir Putin quan li vaig preguntar la seva opinió. Resumint, va dir que el seu país era un desastre en mans d'una oligarquia corrupta abans que Putin fos escollit president. Que s'havia de posar ordre i que no es podia analitzar des d'un punt de vista occidental el que passava a Rússia sense entendre la història i la sensibilitat d'aquell país. I que els models democràtics com els nostres, amb les seves imperfeccions, no es podien organitzar d'un dia per l'altre. Aquest any m'ha sorprès la intervenció d'un estudiant dient que no passa res perquè els països tinguin deute. Acabava de dir que a Espanya el pes del deute sobre el PIB havia passat de 35% a 99% en vuit anys a causa de la crisi i que això era insostenible a futur. Que com a ciutadans, destinar un 10% dels nostres impostos a pagar només els interessos del deute (32.000 milions d'euros) em sembla una barbaritat, ja que es podrien destinar a altres coses. Per començar: a abaixar impostos. Els debats sobre els nivells òptims d'endeutament que ha de tenir un estat, una empresa o una família són apassionants. Fonamentalment depèn del nivell d'ingressos i creixement previst. Vaig comentar que tots dormiríem més tranquils sense deute. No sé si el vaig convèncer.
