Eva Vàzquez és la comissària de la mostra antològica de Fidel Aguilar que es pot veure a la Casa Pastors de Girona. Mai s’havia reunit la pràctica totalitat de l’obra d’aquest artista que va morir amb només 22 anys

Viva Fidel!

Totalment (riu). Ho haig de desenvolupar, això?

Dona, per exemple podria dir que era també un revolucionari .

Jo no diria que Fidel Aguilar fos un revolucionari. Ni un geni. Era un artista jove amb moltes ganes d’absorbir-ho tot. Té mèrit, en aquell moment històric i en una Girona petita i provinciana.

Com la d’ara.

Bastant igual, només que abans era en blanc i negre, i ara és en color.

S’ha endinsat en la seva vida?

Fins a cert punt, perquè no queda amb vida ningú que l’hagués conegut. I escrit d’ell només es conserva la transcripció d’un manual per modelar i una carta d’amor. Això ho trobo una delícia.

Què l’ha impressionat, de tot el que ha descobert investigant sobre ell?

M’ha sorprès que un noi jove de família molt conservadora, en una Girona tan petita com aquella, estigués tan ben informat de l’art europeu del seu temps. Només comprant revistes, parant l’orella i, quan podia, agafant el tren per anar a Barcelona. No va viatjar més.

Impressiona pensar on hauria arribat si hagués viscut més.

Aquesta és la gran pregunta que sempre s’ha fet sobre Fidel Aguilar. Tothom pressuposa que havent fet, tan jove, una obra tan considerable i avançada, hauria acabat fent coses extraordinàries. Però podria haver passat el contrari, que com a artista precoç s’hagués acomodat i hagués acabat fent pastitxos.

On era tota aquesta obra?

Una part és de la família. El gruix és de l’Ajuntament, era en un magatzem municipal.

Ups! Ben conservada?

En les condicions que permet el poc pressupost que es destina a conservar i preservar el patrimoni de la ciutat. El fons Fidel Aguilar existeix de pur miracle, són obres molt fràgils. Poden acabar destruïdes, i no és catastrofisme. Cal una política d’accions, no de gestos.

A què es refereix?

Acceptar una donació comporta assumir una responsabilitat. I no es va assumir. No em refereixo a l’actual ajuntament, sinó a tots des de 1972, quan la família va donar la col·lecció a la ciutat. No hi ha cap instal·lació per preservar-la en condicions, ni tampoc el fons Àngel Marsà, el fons Santos Torroella...

Narcís-Jordi Aragó va escriure que si Aguilar hagués nascut a França, a la seva ciutat tindria un museu permanent, estàtues, reconeixement...

Hi estic d’acord. Fidel Aguilar va néixer a Girona per desgraciat atzar. A França seria un dels artistes més reconeguts de la seva època, molt més apreciat del que és aquí. Aragó també diu que s’hauria comerciat més amb la seva obra, i té raó. A Girona, qui ha comercialitzat, reproduint-la, l’obra de l’Aguilar, sempre ha sigut qüestionat. En canvi, miri aquesta reproducció davant la qual m’ha portat a fer la foto.

Què passa? No li agrada?

Que indica desconeixement de què és l’escultura, posar una obra pública enganxada a la paret. Ara és un relleu.