El diumenge 15 d'octubre vaig assistir a la catedral de Girona a l'acte solemne d'ordenació presbiteral de Miquel Calsina i Buscà com a nou sacerdot de l'Església catòlica que fins aquell moment havia estat desenvolupant tasques de diaca al servei d'agrupacions parroquials de la Bisbal. No és pas inèdit, però certament tampoc és habitual que se celebrin aquestes cerimònies ja que les vocacions sacerdotals no són avui moneda corrent en la nostra societat. Efectivament, des de fa temps algunes esglésies situades a zones de muntanya s'han hagut de tancar i/o tan sols s'hi celebra missa un cop a l'any coincidint amb la festa major del poble, les parròquies pateixen la crisi vocacional i el Bisbat ha hagut de reestructurar els serveis fent agrupacions que a dures penes pot administrar i gestionar un únic capellà, la qual cosa es posa de manifest particularment quan els familiars demanen ofici religiós amb motiu d'una defunció.

La cerimònia d'ordenació de mossèn Calsina va ser lluïda, gairebé espectacular. Tal i com estableix la normativa vaticana, l'acolliment d'un nou sacerdot l'ha de presidir l'autoritat d'un bisbe i això és justament el que va fer amb evident satisfacció el de la diòcesi gironina Francesc Pardo acompanyat d'una setantena de preveres i una desena de diaques vinguts de les comarques gironines i de tot Catalunya. La nau gòtica de la Catedral, des de l'orgue fins a tocar l'altar major, es va omplir de fidels, amics, parents i coneguts, molts d'ells feligresos seus de les parròquies bisbalenques. I la veritat és que l'ocasió s'ho devia valer perquè les ordenacions sacerdotals no sovintegen precisament. La darrera cerimònia d'aquestes característiques celebrada també a la Catedral gironina va ser el 23 de maig de 2011 amb motiu de l'ordenació del diaca Josep Paracolls i Masferrer. L'ordenació immediatament anterior havia estat la del gironí Eduard de Ribot el 27 de desembre de 2009 i abans d'aquest ho havia estat el saltenc Elies Ferrer el 13 d'abril de 2008.

En la seva homilia, el bisbe va demanar als fidels que preguessin per les vocacions i segurament devia tenir raó, ja que les previsions de futur no són massa optimistes. Han passat molts anys d'ençà dels records d'infantesa i d'aquella icònica imatge d'una corrua de capellans amb sotana negra passant pel pont d'en Gómez camí de la Devesa per anar a jugar partits de futbol! La realitat d'avui en dia és que s'ordena un capellà cada cinc anys, que després de més de seixanta els dominics del Sagrat Cor del carrer Albereda varen anunciar que s'ho deixaven córrer i que un grup immobiliari expert a reconvertir antics casalots en hotels de luxe ja s'ha començat a interessar pel convent de les clarisses de la Pujada del Rei Martí, una comunitat religiosa que després de més de quatre-cents anys a Girona també va decidir tancar portes un cop materialitzat el trasllat de les dues darreres monges que hi quedaven.

El nou sacerdot té 47 anys, és professor de la Universitat Ramon Llull i delegat de Mitjans de Comunicació del Bisbat. Anteriorment, havia fet una incursió directa en la política catalana com a cap de gabinet d'un conseller de la Generalitat. Un desengany polític va portar-lo pels viaranys de la immersió mística? Les raons profundes de la fe vencen la tenacitat del pragmatisme i les evidències científiques? És en qualsevol cas un misteri que emergeix del fons de les íntimes percepcions de l'individu i que després es transmet i es comparteix. Determinades concepcions de la política actual, la fe en els líders, el martirologi, no fan pensar en tristes realitats de profundes creences religioses? L'adoració de la ciència, les noves tecnologies, no esdevenen en el fons l'altar on resen els ateus? Preguntes i pensaments que s'anaven apilant al pensament mentre contemplava fascinat la cerimònia inusual d'ordenació d'un nou sacerdot a Girona.