Fa unes setmanes vaig quedar penjat en un ascensor. No és la primera vegada que em passa, però aquesta tenia una novetat. La primera fou de petit a Girona. L'ascensor de l'edifici on vivíem era com tots els de l'època. De fusta, no anava en la caixa que ara els envolta sinó penjat al mig del cel obert, des d'on gaudies de la salutació d'algun veí. Hi havia una advertència escrita que vaig memoritzar: « Prohibido hacer uso del ascensor para las bajadas, por no estar adaptado a tal fin y para evitar graves accidentes. Ascensores Cardellach». L'acceleració natural de la baixada, que el mecanisme aturava fins a un cert punt, sobretot si anava carregat quan un veí se saltava la prohibició. El cop que vàrem quedar penjats amb una veïna actuàrem d'acord amb el procediment habitual: prémer repetidament el timbre d'alarma i cridar ben alt: «ascensor, ascensor, ascensor...», fins que la portera, que vivia a l'edifici com en totes les cases que aspiraven a ser qualificades de bones, et rescatava, ja que amb un sistema de politges accionat manualment et posava a nivell del pis.

Un altre cop fou prou còmic. Una Setmana Santa anàrem a València tota la família. Ens va fer gràcia baixar a l'andana del modern metro de València en un ascensor i no per les escales mecàniques: penjats. Gairebé no hi cabíem, ben anxovats. Ens varen venir a rescatar mitja hora després mentre ens explicàvem acudits. Més. Aquesta volta, a l'ascensor de casa a Madrid. No era fàcil cridar el porter per la senzilla raó que el segon viatger de l'ascensor era el mateix porter! Aquest cop fou angoixant, no per l'operació de rescat en qüestió, feta mitja hora després per un operari del servei de manteniment avisat des del mòbil, sinó perquè jo tenia una gran urgència per arribar a casa. Em calia alliberar aigües menors. Quin patir. Sort que el porter, que venia del terrat de donar de menjar a uns ocells que tenia engabiats, em va donar una galleda (sort!) i es va girar d'esquenes educadament tot dient: « Don Jordi, usted mismo».

Aquest darrer cop, però, em va agafar sol i aquesta és la novetat. En un edifici modern de Madrid. No podia fer res més que prémer el botó d'un intèrfon que immediatament fou atès informant que posaven en marxa el rescat. Un minut després, l'intèrfon s'engegava sol i començava a escoltar una gravació amb mesures de seguretat que havia d'adoptar, mentre esperava el servei, per si s'agreujava o allargava la retenció. Anava plantejant diverses hipòtesis i quina reacció era la més convenient per part meva. La cosa va empitjorar quan advertien com havia de posar el cos si es produïa una caiguda sobtada. Uns minuts després va engegar i em depositaren a nivell de carrer. Em va impressionar tant la situació que en sortir vaig donar les gràcies i una abraçada a la madrilenya (es pica a l'esquena un parell de cops) al tècnic.

D'ascensors en podria explicar més coses. El cop que, un agost de matinada a Madrid, amb la casa gairebé buida de veïns per les vacances, vaig enxampar una parella en plena actuació (a sobre els vaig demanar perdó, donar la bona nit i pujar a peu per no interrompre la jugada). També quan un dels més importants publicitaris del país m'explicava que, per a ell, l'ascensor era el moment i el lloc on assolia la màxima creativitat perquè mentre pujava al despatx del client decidia què dir-li. La urgència de la situació li provocava una descàrrega química al cervell. Suposo que el pis devia ser alt. En un ascensor, però, vaig fer una coneixença sensacional. Eren els primers temps meus a Madrid i acabava d'entrevistar un polític de la transició, Joaquín Satrústegui, monàrquic liberal, en un pis enorme de gairebé centenars de metres quadrats al barri de Salamanca, on vivien les seves germanes i ell hi tenia la biblioteca i despatx. Em va acompanyar al vell ascensor, que tenia seient i tot de lent com anava, on hi baxava assegut Luis Escobar, l'inoblidable actor que feia el paper de Marquès de Leguineche a la pel·lícula La escopeta nacional, de Berlanga.

Luis Escobar Kirkpatrick era aristòcrata de veritat, concretament Marquès de Las Marismas del Guadalquivir. S'havia dedicat sempre a la direcció teatral, era propietari del Teatre Eslava, avui la discoteca Joy Eslava, on presentava les seves creacions. Berlanga li va demanar que respectés el text de la pel·lícula però que no actués, sinó que fes exactament d'ell mateix. I és que, un cop presentats per Satrústegui al replà de l'escala, aquest ens va acompanyar a fer un cafè al bar de la cantonada. Vaig quedar impressionat amb el personatge/persona perquè eren exactament el mateix. Fou un quart d'hora extraordinari i divertidíssim. Una barreja d'histrionisme, distància aristocràtica sobre els temes i una notable «pluma». Que curiós, ho vaig explicar aquí mateix ja fa uns anys. L'actor José Sazatornil, quan xerrava amb ell al barri en els seus darrers anys de vida, es comportava exactament igual que Jaume Canivell, el fabricant de porters automàtics que pagava la cacera de La escopeta nacional. Coses d'ascensors.