04 de febrer de 2018
04.02.2018
El boulevard

Olor a diari

La pel·lícula d´Spielberg sobre els papers del Pentàgon evoca el periodisme de sempre

04.02.2018 | 06:30
Olor a diari

Dimecres passat em comunicaven desde el diari que el que restava de la discoteca Pachá de Platja d´Aro, tancada desde l´any 2002, havia cremat. No era el primer incendi del local, que ja n´havia patit un altre al mes de novembre de 1980. Es va reobrir totalment renovat el 12 de juny de 1981. El diari havia decidit adjuntar a la informació publicada dijous, com si fos una curiositat vintage, la crònica –amb foto de Pablito– de la que jo vaig ser autor en aquells temps llunyans. Només llegint el titular de la crònica «Pachá ya alegra, de nuevo, las noches de la Costa Brava») es detecta el meu entusiasme.
Certament, en el moment de l´incendi era la meva discoteca preferida. Poc va costar que a la memòria vinguessin alguns records absolutament oblidats d´aquella nit d´estrena. Curiosament, un parell d´hores després anava al cinema per veure la darrera pel·lícula d´Spielberg. The Post s´ha titulat aquí com Els arxius del Pentàgon. Tracta de la crisi política desfermada a l´any 1971 entre els diaris The New York Times i The Washington Post i l´administració del President Nixon per la filtració d´un informe secret sobre la guerra de Vietnam, resolta amb una històrica sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units. Aquest és un episodi bastant conegut i, per tant, no estic revelant cap trama de la pel·lícula. Però hi ha una escena que automàticament m´evoca molts records on es veu com els diaris, lletra a lletra, es componien en plom a les linotípies, els caxistes composaven la plana i una rotativa tradicional amb litres de tinta i bobines de paper feia la resta. Una desena d´oficis especialitzats i jerarquitzats als tallers on tots els racons feien olor a tinta i paper.
A les dues escenes, dos equips de la redacció i dels tallers de plena confiança i discreció preparen en secret l´edició del Washington Post amb la notícia. Ara, la tecnologia permet que els diaris s´enviïn desde la redacció, ja editats a l´ordinador, a imprentes situades en diversos punts geogràfics per estalviar costs. Resten llunyans els temps en què, en un mateix edifici, el diari es feia sencer: la redacció, la confecció i impressió dels diaris, l´administració i comercialització i la distribució a punts de venda i subscriptors. Tornant a casa, fent un tomb, vaig passar per davant d´una impremta. Em vaig acostar, tot olorant amb intensitat, a la porta del taller. El flaire de la tinta va rematar l´efecte del que ja havia viscut aquell dia. Com al conegut episodi de la magdalena de Proust relatat en A la recerca del temps perdut que desencadena, en menjar-la, el record oblidat de la seva infantesa. En aquell moment recuperava tants records oblidats, com la negociació de darrera hora entre la redaccio d´aquest mateix diari i el regent de tallers, Jordi Canals, o el seu segon, Josep Serra, per veure què entrava o no a l´edició del diari quan el temps per tancar el diari i posar en marxa la rotativa s´acabava. Gairebé quaranta anys endarrere.
Spielberg ha fet aquesta pel·lícula perquè l´ha trobat absolutament contemporània. La lluita entre la premsa i l´administració Trump o la reivindicació feminista que es viu ara mateix per tantes coses que s´han conegut. També, ho ha explicat, per la necessitat que la premsa escrita, digital o en paper, aconsegueixi un model de negoci que permeti mantenir el periodisme lliure i de qualitat. Tots aquests ingredients són a la pel·lícula i els recomano absolutament. El decadent The Washington Post de la senyora Graham i de Ben Bradlee es va recuperar. Un parell d´anys després, un diari, que no ha deixat de ser
mai un diari regional, assolia fama mundial amb el cas Watergate que va conduir a la dimissió de Richard Nixon com a President dels Estats Units.
Un cop vaig preguntar a un dels responsables de la Fundació Príncep d´Astúries per què en el premi de comunicació i humanitats mai havia estat premiat el The Washington Post o bé els reporters que descobriren el cas Watergate, Bob Wodward i Carl Bernstein. La llista de guardonats combina alguns premis prou correctes amb altres inexplicables que només poden satisfer vanitats o compromisos. Em va contestar que sovint no hi havia manera de saber si picaven molt alt, si els guardonats vindrien i, per tant, podrien fer un lleig a la corona espanyola. Al final cercaven algú més assequible. Crec que en realitat mai s´ha volgut premiar el periodisme d´investigació. Sense anar més lluny, Woodward i Bernstein varen estar l´any passat, per separat, a Madrid recollint uns premis. No costa tant, doncs, que vinguin i com que vaig ser als dos esmorzars públics amb els personatges, aviat els ho explico.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook