Per anar a Barcelona normalment utilitzo els trens de mitjana distància perquè em deixen al passeig de Gràcia, mentre que l´AVE ho fa a Sants. Durant gairebé catorze anys vaig fer de dilluns a divendres aquest mateix trajecte, temps durant el qual em vaig trobar de tot: nevades inoportunes, suïcidis inesperats, vagues salvatges i retards sovintejats. No sé si les coses han canviat molt però em temo que no gaire. Veig que els trens solen arribar al seu destí amb retard sobre l´horari previst i que els interventors poques vegades passen a comprovar els bitllets, la qual cosa fa que més d´un espavilat ho aprofiti per viatjar gratuïtament cosa que, per altra banda, puc entendre atesos els actes vandàlics que de tant en tant es produeixen a l´interior dels vagons i que tenen els pobres revisors com a víctimes propícies dels actes violents.

El que darrerament m´ha cridat, però, l´atenció és l´evidència de la proliferació dels trens pintats per mans «artístiques» que ho deixen tot fet un fàstic. És evident que aquestes «creacions» no es fan pas en un moment, sinó que necessiten més de dues mans, temps i una certa tranquil·litat per dur a terme la gesta i m´estava preguntant el perquè de tot això quan justament la pintada d´un vagó m´ho va deixar clar ja que, a diferència dels gargots sovint incomprensibles, aquesta deia ben clarament: «Si me dejan, por qué no?». Més clar, l´aigua. És a dir, el mateix infractor assenyalava l´origen del problema explicant clarament en la seva frase que si li deixen fer, ho fa. Devia pensar que en cas d´una enxampada in fraganti les conseqüències posteriors deuen ser tan tènues que no cal preocupar-se´n.

Com una conseqüència no desitjada de la crisi política que ens ha tocat viure, han proliferat el nombre de pintades als carrers i també als combois ferroviaris. Així, per exemple, algunes, segurament amb influència de la CUP i els seus actes a Barcelona, diuen «Tourists go home» mentre que d´altres assenyalen directament alguns dels protagonistes del circ mediàtic: «Tiro a «Ana Gabriel» i «Arrimadas i Rivera us matarem» en son un parell d´exemples. Els carrers de Girona no s´han quedat enrere de la plaga pictòrica i podem observar com els llacets i el groc han començat a escampar-se per alguns ponts de vianants, al terra d´alguns determinats carrers i en alguna paret estratègicament situada. Sortosament, l´ajuntament té contractat un servei de neteja que funciona prou bé ja que fan desaparèixer les pintades més evidents i/o estridents per bé que moltes d´elles em temo trigaran en desaparèixer, com també costarà eradicar les causes i raons que ens han portat fins aquesta disbauxa pictòrica.

Fa una pila d´anys que a Nova York també patia d´aquesta «moda» i els vagons dels metro presentaven un aspecte llastimós fins que l´alcalde Rudolph Giuliani va dir prou i va posar-hi mà. Ara també n´hi ha algun de pintat però els autors saben que qui la fa la paga i això ha fet minvar l´astúcia dels grafiters. A casa nostra és picar ferro fred perquè a banda de l´evidència de la pintada que certificava la permissivitat, hi ha el factor del risc inherent a l´essència mateixa de l´acte pictòric. És clar que potser ens trobem davant una nova forma de romanticisme ja que no cal oblidar que els trens sempre han despertat una aureola poètica. Joan Vinyoli, Antonio Machado i molts d´altres han utilitzar els trens per algunes de les seves composicions poètiques però potser el que més ha excel·lit ha estat el premi Nobel Pablo Neruda amb el seu poemari «Trenes», un dels quals diu: «Los años de mi vida / yo caminé buscándolas. / Subí las escaleres,/ crucé los arrecifes,/ me llevaron los trenes,/ las aguas me trajeron/ y en la piel de las uvas/ me pareció tocarte». Poemes a banda, penso que és millor mantenir-los nets.