20 de febrer de 2018
20.02.2018
CARLOTA BENET · Filòloga i escriptora

«Aquest ja no és en Papitu, és com el seu fantasma»

Carlota Benet ha escrit «Papitu», un repàs a la vida del seu pare, Josep M. Benet i Jornet, probablement el dramaturg contemporani més cèlebre de Catalunya, avui afectat d'Alzheimer

22.02.2018 | 07:05
«Aquest ja no és en Papitu, és com el seu fantasma»

Papitu. Sona a disc de Miguel Bosé.

No té res a veure, no. Per mi Papitu és el diminutiu de papa. I per als altres, el diminutiu de Josep. Ell era una persona molt propera, i li escau més Papitu que Benet i Jornet, que sembla un cognom noble. Papitu fa més de barri.

És un home enganxat a un bigoti?

I tant. Se'l va afaitar una època i tots li vam demanar que se'l tornés a deixar. És el que passa amb les barbes i bigotis, els acabes identificant amb la persona. Al meu pare, en ser una mica tímid, li anava bé amagar-se darrere del bigoti.

Aquest que veu és encara en Papitu?

Mmm... a veure... Sincerament, no és en Papitu, però és una persona que m'estimo. És una font d'amor. És com el fantasma del Papitu, el que en va quedant de mica en mica, i l'estimem, l'adorem. Però en Papitu... és que ell ja no recorda que era escriptor. No pot escriure, que era la seva raó de viure, o sigui que la seva personalitat ja no hi és.

L'entristeix saber que ell no podrà llegir el llibre que vostè li ha dedicat?

Sí, però quan el vaig començar a escriure ja sabia que ell segurament no el podria llegir. D'alguna manera penso que el faig viure. Evidentment ell quedarà a través de les seves obres, però he retratat la seva personalitat íntima, cosa que ell mai s'hauria atrevit a fer. És un magre consol, però miri.

La relació filla-pare és sempre una mica especial?

Això és interessant. No ho sé, crec que la relació filla-pare té menys de confidència que la filla-mare, però un pare... ara generalitzaré, però m'hi ha obligat vostè...

És que tinc una filla.

Un pare veu la seva nena com la millor del món, la més perfecta, una princesa. I en el fons a les filles ens agrada sentir aquesta mirada. Algú que pensa que som perfectes, passi el que passi.

Escriure guions televisius, i el que és pitjor, d'èxit, l'han fet ser menystingut per cert establishment cultural?

Alguna cosa hi haurà, segur, i li podria dir algun nom, cosa que no faré (riu). Però en general no, perquè el meu pare ja tenia una trajectòria molt consolidada, quan va començar a tenir èxit televisiu. I tenia molts amics a la professió que sabien el que havia lluitat.

Vostè seguia les seves sèries per TV?

Sí, molt. Em va encantar Nissaga de poder, i també els inicis de Ventdelplà.

L'aconsellava?

Xerràvem molt. Jo era molt petita i hi deia la meva però no recordo que em fes especial cas. Ara bé, alguna vegada m'he vist reflectida en alguna frase o alguna manera de fer d'un personatge.

Emociona el fragment on explica que, ja molt malalt, vostè li posa la seva música favorita i ell es posa a plorar.

És que la música connecta els malalts d'Alzheimer directament amb els seus records, de manera màgica. El meu pare encara gaudeix de la música, canta contínuament. Encara que no està gaire en aquest món, en aquests moments està molt maco.

Què espera del futur?

Només que tingui una mort digna, que no pateixi. Que quan ja tingui molt poca qualitat de vida la seva espera per deixar el cos sigui la mínima possible. Si la persona ja no hi és, millor que el cos també marxi, pobre. I mentrestant, veure'l content.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema