24 de febrer de 2018
24.02.2018
Fernando Etxegarai. Ex-pres d´eta

«No em penedeixo de res, a la vida fas coses bé i coses malament, ja està»

27.02.2018 | 07:08
«No em penedeixo de res, a la vida fas coses bé i coses malament, ja està»

La presentació ahir, a Girona, de «Recoja sus cosas», llibre d'Ander Zurimendi que narra les experiències de cinc reclusos d'ETA, va comptar amb la presència de Fernando Etxegarai, un d'aquests etarres que va passar 21 anys a la presó

La presentació ahir, a Girona, de «Recoja sus cosas», llibre d'Ander Zurimendi que narra les experiències de cinc reclusos d'ETA, va comptar amb la presència de Fernando Etxegarai, un d'aquests etarres que va passar 21 anys a la presó


21 anys a presó: va valer la pena?

Quan un defensa allò en què creu, sempre val la pena.

Mirant enrere, no troba que va llançar la joventut?

Vaig emprar la joventut en el que jo creia que havia de fer. N'hi ha d'altres que es dediquen a estudiar, d'altres a altres coses...

És clar, i vostè a fer-se de l'ETA.

Em refereixo que cadascú es marca uns ideals –o així hauria de ser–, i fa una aposta. Algunes són més arriscades, d'altres, menys. Però jo no li dono més voltes.

No es penedeix de res?

No. A la vida fas coses bé, fas coses malament, ja està. Segueixes vivint.

Què porta un noi a integrar-se en una organització terrorista?

La majoria de nosaltres érem fruit de l'ambient polític de la transició, i dels grups socials a què pertanyem. Per exemple, jo soc fill d'una família nacionalista, el meu pare va ser gudari a la Guerra Civil i després va ser detingut, als anys 60 un meu germà va ser detingut per pertànyer a ETA... Llavors, per mi va ser una opció gens fora del meu ambient, ni de bon tros. Eren els anys 80, quan ja vèiem que la Transició no havia suposat el canvi de règim que esperàvem, sobretot pel que respecta al dret a l'autodeterminació del poble basc.

Com eren les relacions amb els presos comuns?

En general eren bones. És que a la presó hi ha la franja social més matxucada, gent que no té res, ni tan sols perspectives de tirar endavant a la vida. Com que jo vaig estudiar la carrera de Dret a la presó, era una mica el que els feia els papers.

Etarra detingut als 80... Quan avui escolta algú que es queixa de maltractaments policials, li deu sonar de broma.

Fuah, és clar, és clar. La meva experiència és la que va ser, i va ser tremenda. Però no es pot parlar clarament d'aquest tema, perquè pots caure en responsabilitats penals. Sí que li puc dir que la comissió contra la tortura del Parlament basc té documentats més de 4.000 casos, la majoria després del franquisme. La tortura es produeix perquè hi ha una tota falta de control entre la detenció i la posada en mans del jutge, interval que en la meva època podia ser fins a nou dies.

En 21 anys no va renegar dels ideals. Què pensa dels polítics catalans que es desdiuen de tot només trepitjar el jutjat?

Cadascú aguanta el patiment fins on pot, no soc qui per criticar-los.

El llibre explica les relacions sexuals dels presos. Tanta importància tenen?

Imagini, per un noi de vint anys, tancat durant desenes d'anys! Un cop al mes, podíem mantenir un vis a vis, durant una hora i mitja. No són poques les parelles que s'han creat estant tancat a la presó. Comences cartejant-te, ve a ser com aquells antics matrimonis que es concertaven indirectament. Jo tenia dona, però quan em van empresonar, la relació es va acabar. Vaig començar una relació amb una altra noia mentre era a la presó, i continuem junts.

Perdoni la indiscreció. Amb vigilant a la porta i cronometrat: se li aixecava?

Sí, sí, sense problema. En les relacions sexuals, les reaccions són d'allò més primari. No és el lloc que voldries ni el temps que voldries, però t'hi amotlles.

Què pensa de Patria, el gran èxit editorial?

No el vaig acabar. Amb Patria passa com amb els best sellers més primaris, que el lector –no el que vol ser adoctrinat, sinó el que té criteri– es pregunta: com poden ser tan bons els bons i tan dolents els dolents?

Coincideixo amb vostè.

A més reflecteix una realitat irreal, que al poble hi ha un grup indefens, que no té forma de defensar-se. Això és impossible, i menys en una realitat política que defensa tot el contrari.

És possible una independència sense violència?

No ho sé. El que s'ha demostrat és que a Euskal Herria, la lluita armada no ha donat el fruit que pensàvem. Ja veuen a Catalunya que la via pacífica té també les seves dificultats. Si no funciona, cal buscar noves fórmules.

Algun ideal val una vida?

Crec que sí. Oi que els aliats es van enfrontar a Hitler, tot i saber que els costaria moltes vides?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema