25 de febrer de 2018
25.02.2018
eL boulevard

Esmorzar al Ritz

Malgrat compartir propietat, el Palace sempre fou l´alternativa burgesa i cosmopolita a l´aristòcratic hotel madrileny que ara tanca temporalment

27.02.2018 | 07:08
Esmorzar al Ritz

Curt i ras. Ahir vaig esmorzar a l´Hotel Ritz de Madrid. Soc col·leccionista, quan puc, de moments especials. Aquests n´és un. La propera setmana, després de ser comprat per la companyia Mandarin Oriental, tanca les seves portes un parell d´anys per reformar-se. El Ritz ha estat sempre un hotel aristocràtic. Per tant, hi pinto ben poc. El seu veí de plaça (Neptú, allà on celebra els títols l´Atlètic de Madrid), l´Hotel Palace, responia històricament al perfil més burgès, industrial, polític, literari i també cosmopolita. Malgrat que durant la major part de la seva existència Ritz i Palace han compartit propietat, al Ritz no hi entrava tothom. En el seu moment em fou explicat com encara, a finals dels anys setanta, el codi protocolari era tan exigent i l´animadversió cap a artistes i famosos tan absoluta, que la recepció els desviava al Palace amb qualsevol excusa.
La decadència fou absoluta. No és d´estranyar que l´hotel, encara en mans de les famílies que el construïren al 1910, acabés gairebé a la ruïna. Sobretot quan, per rematar-ho, a finals dels anys setanta, el net de l´hoteler belga Georges Marquet, el primer gerent, va utilitzar la tresoreria de l´establiment per finançar la seva afecció filatèlica. L´hereu escampa. Llavors no es trepitjava ni un centímetre d´alfombra de l´hotel sense un vestit i corbata de mudar. No qualsevol cosa. El primer cop que hi vaig entrar, per un punt tafaner, va ser incomodíssim. Em sentia gairebé vigilat. Empleats i clients habituals em miraven. Això em semblava. Molt diferent fou ahir al matí, quan hi esmorzava camí de la propera estació d´Atocha i finalment del Camp Nou. El derbi català justificava un extra.
El meu hotel a Madrid per copsar la vida madrilenya per acumular material periodístic mai fou el Ritz. En absolut. Era el Palace. En Lluís Falgàs i jo mateix ho tinguérem sempre molt clar quan aterràrem a viure a Madrid l´any 1985, amb pocs mesos de diferència. Justificava una inversió diària. Davant mateix del Congrés dels Diputats, el bar del Palace era el nostre quarter general a darrera hora de la tarda. De fet, els amabilíssims cambrers es pensaven que érem diputats catalans. No costava gaire que una safata de les seves magnífiques croquetes acabés a la nostra taula procedent d´un còctel de l´hotel. Els nostres sofàs eren sempre els de davant de l´escala d´accés als ascensors, venint de la porta del carrer. No se´ns escapava cap moviment.
L´industrial i exalcalde de Barcelona Enric Masó va comprar el Palace i el Ritz el 1978. El Ritz mai l´acabaren de recuperar però el Palace anava com una moto. El tot Madrid hi era sempre. Allà es tallava el bacallà. El va catalanitzar fomentant un descompte del 50 per cent per a empresaris, advocats, polítics, etc., procedents del Principat. Això provocava situacions de risc, com la d´un industrial que va preferir el descompte i anar al Palace per davant del risc que el veiessin altres catalans amb la querida, com això va succeir davant meu. Uns messos després vaig coincidir amb l´afectat i la seva dona (la legítima ) quan entraven a la marisqueria Botafumeiro de Barcelona. Jo era tot sol a la mítica barra d´entrada. No vaig dir gairebé res. Un cop de cap per saludar. Quan vaig demanar el compte, l´encarregat em va informar que estava convidat. No sé per què, però ho veia venir. Havia demanat encertadament que em portessin també un plat d´angules. Proteïna pura.
El senyor Masó va acabar venent els dos hotels. Així fou quan, al 1992, Alfonso Jordán, un dels grans directors d´hotel que ha donat la Costa Brava (home de confiança del senyor Ensesa, fundador de l´Hostal de La Gavina de s´Agaró), fou nomenat Director General del Ritz. L´Alfonso, que és de Rupià, el va transformar de dalt a baix i el va obrir a la societat madrilenya. Vaig explicar ja fa uns anys com el famós cocido que donava el Ritz en realitat era una escudella i carn d´olla. Amb totes les seves singularitats. Després he tornat sovint al Ritz, seu d´uns famosos esmorzars polítics, empresarials i periodístics. Aquí fou on un setembre de 2012 el President Mas va demanar, per primer cop, instruments d´estat per a Catalunya. Jo estava a sota del faristol. La tensió era palesa. La primera persona a qui va trobar Artur Mas en acabar el discurs fou a mi. Em va preguntar què m´havia semblat. Vaig contestar automàticament: «Déu n´hi do!».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook