Suposo que els arguments deuen ser molts i variats però tanmateix sembla evident que la política de trencar peres amb els estaments estatals s´està imposant com si formés part d´un nou escenari creat a partir d´una realitat inexistent. El fet que el president Carles Puigdemont decidís fer marxa enrere i no convocar eleccions al Parlament no fent cas dels consells del seu predecessor, Artur Mas, i trencant a darrera hora l´acord a què s´havia arribat gràcies a la intervenció del lehendakari, Iñigo Urkullu, facilitant, de facto, l´aplicació de l´article 155 de la Constitució, ha propiciat un seguit d´actuacions que fan empal·lidir aquelles «desafeccions» que a manera d´amenaça velada va pronosticar el president José Montilla en època del debat estatutari amb José Luis Rodriguez Zapatero de president.
A Girona, per exemple, no sé si seguint les orientacions polítiques provinents de territori belga, l´alcaldessa, Marta Madrenas, en lloc d´intentar abaixar el «souflé» està fent passos ferms i decidits en aquesta línia d´enfrontament amb els poders de l´Estat. És comprensible que a banda d´aprovar una moció al ple es volgués fer palesa una repulsa ciutadana per la reprovable actuació dels cossos de seguretat de l´Estat durant la diada del referèndum, però en lloc de buscar un nou espai a la ciutat es va optar per dividir i, per tant, substituir el nom de la plaça de la Constitució per la de l´1 d´Octubre, curiosament la data que en temps de la dictadura era coneguda com el «Día del Caudillo». És clar que aquesta és la decisió que apareix als mitjans de comunicació i permet visualitzar mediàticament el volgut desafiament que probablement era el que es devia buscar. També va en aquesta línia de trencament la decisió de no participar en trobades, reunions, conferències i actes diversos on siguin presents funcionaris de l´Administració central. La darrera genialitat que ha garantit cobertura destacada a tots els mitjans informatius ha estat la negativa de cedir locals municipals perquè s´hi celebri l´acte anual de lliurament dels Premis Princesa de Girona, obviant i/o menyspreant, en aquest cas, la tasca d´ajuda i estímul a joves creadors que impulsa la fundació que atorga aquests premis.
Per més raons, vàlides o no, que hi hagi al darrere de determinades actuacions, penso que amb la política de l´enfrontament sistemàtic Girona hi sortirà perdent. Pensant en el futur de la Casa Pastors com a Museu d´Art Contemporani, per exemple, segurament seria més beneficiós per a la ciutat cercar una col·laboració institucional com la que es va fer amb la Biblioteca Carles Rahola. Si és cert que el nou equipament cultural vol ser una referència internacional, s´ha de fer d´esquenes a l´Estat? En el seu recent llibre de memòries Una certa distància, l´economista i exconseller Josep Maria Bricall explica que el ministre de Cultura del govern socialista Javier Solana va oferir a la Generalitat tots els mitjans perquè el Liceu de Barcelona fos el teatre d´òpera de referència d´Espanya a l´estil del de la Scala de Milà en relació amb Itàlia. El president Jordi Pujol, segurament més atent als negocis andorrans, s´hi va oposar rotundament per por que perdés «catalanitat». Davant d´aquella negativa el govern de Felipe González va optar per reconstruir i reconvertir el Teatro Real de Madrid, que finalment l´any 1997 es va poder inaugurar com el centre operístic de primer nivell estatal que inicialment s´havia pensat per a la ciutat comtal. Aquest és el model a seguir?
Probablement els temps no són gaire propicis, però estic convençut que a Girona li convindria més retornar a aquell «estil gironí de fer política» entès com les bones maneres, la col·laboració i el pacte, en lloc d´aquest camí sinuós d´anar partint peres a tort i a dret.
ew
