04 de març de 2018
04.03.2018
EL boulevard

El senyor Mobile

El màxim dirigent de la fira mundial recomana autoestima als catalans mentre veu el partit del Barça-Girona

04.03.2018 | 06:30
El senyor Mobile

Ha acabat el Mobile, la gran fira de Barcelona. La que porta gent d´arreu del món al voltant de la tecnologia que està canviant l´economia i la vida de la gent. Enguany els grans temes eren la intel·ligència artificial i la connectivitat 5G, mil cops més ràpida que l´actual, la 4G. Pregunto per un exemple pràctic. Dons que podràs veure una pel·lícula en el teu telèfon o ordinador després de descarregar-la només en un segon. Pel que fa a la intel·ligència artificial, em moc entre la part positiva: que treballin i ens paguin la vida les maquinetes; i la negativa: acabaran amb nosaltres.
En tot cas, vull dir-los que el senyor Mobile existeix. L´ he vist i li he tocat la mà. He intercanviat algunes paraules amb ell en un corriol. És un arquitecte de Michigan, calb, amb mostatx i bones espatlles. Se´l veu sovint per Barcelona, a on viatja periòdicament com a president de la patronal del mòbil. Coneix els millors restaurants: els cèlebres i aquells racons on només hi arriben els «enterats». De Barcelona, però també de Girona i la Costa Brava. Ho sé perquè el vaig conèixer veient el Barça-Girona, on jo hi era amablement convidat, com altres gironins, per la directiva blaugrana. Ell ens va donar ànims malgrat el resultat. Estava al dia de la nostra trajectòria i li semblava formidable. Per la conversa em vaig adonar que sabia cap on havia de tirar si creuava el Tordera (el riu que potser mai hauríem d´ haver creuat igual que Woody Allen no va seguir el consell del seu pare i va creuar el pont de Brooklyn camí de Manhattan).
El dia abans, aquest senyor havia fet un discurs a l´ajuntament de Barcelona a un grup de representants polítics i d´allò que se´n diu la societat civil, convocats per donar suport al Mobile. El marc mental autoimposat és que estava la fira en perill per la situació política de Catalunya i s´anava inflant el globus. Des de Madrid, especialment. Però també per la tendència local cap a l´apocalipsi. El senyor Hoffman els va dir que l´acte era inútil. Que no l´havien de convèncer de res, que Barcelona és indiscutiblement la millor opció.
Però que ens ho creguem nosaltres primer. És cert que vol estabilitat, però perquè no afecti la seguretat de la gent que hi ve en els seus desplaçaments, acabant a temps les obres pactades (l´ineptitud municipal de Barcelona en les vagues de metro dels darrers anys fou tremenda), etc. «Només ha fallat una cosa aquest any –va dir deixant glaçats els assistents abans d´acabar la frase– i és que farà mal temps».
Faltaven encara 24 hores per al sopar-opereta de la vinguda del Rei i de la vicepresidenta en plan «salvar el Mobile» i les no salutacions de l´alcaldessa de Barcelona i del President del Parlament al monarca. Atrezzo. Veient el senyor Hoffman content la nit del Barça-Girona (no crec que pel resultat), parlant amb un i amb l´altre, preguntant per un restaurant o per un detall geogràfic, vaig tenir clar que això del Mobile estava garantit. No m´estranya, treballo en una empresa internacional i el 70 per cent dels que van a reunions internes demanen que es facin a Barcelona. I punt. Així s´ha confirmat després d´una feina efectiva per fer que milloresin coses tan importants com evitar excessius abusos en els preus dels hotels o ser més discrets en convertir aquests dies Barcelona en un gran prostíbul.
Em quedo de la fira amb un anunci. Avui ja hi ha tantes línies de telèfons mòbils com habitants al món. A Espanya ja es va arribar a aquesta mítica estadística d´un telèfon per cap fa deu anys. I anant encara més lluny i aprofitant que avui se celebren eleccions italianes, on Berlusconi, sense ser candidat, sembla el personatge clau per formar govern.
Fa vint-i-cinc anys, unes altres elecciones el portaren a ser primer ministre per primera vegada. Jo era a Roma aquells dies i la premsa publicava que Itàlia havia arribat al telèfon mòbil un milió. En diuen el telefonino, sempre amb aquella gràcia azzurra. A les escales de piazza d´Espanya els joves romans parlaven per telèfon sense aturador com un símbol de distinció i modernitat, tot cercant la mirada de les jovenetes nòrdiques. Tota una tàctica per fer-se el distret tot buscant una complicitat amb les mirades, que és com comença tot. Ja ho veuen, ara un telèfon mòbil ja no és res. De fet, qui no en porta és una mena d´apàtrida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook