Pilar Blasco va ser alcaldessa de Santa Cristina d´Aro i presidenta de l´Associació Catalana de Municipis. I Pilar Prim és ella mateixa des de la seva vesant d´escriptora, un nom de plume, amb el qual ha publicat el recull de contes «Tanta innocència». Avui les entrevistem totes dues, o una i altra.
Blasco com l´Ibáñez o Prim com el general?
Jo em dic Pilar Blasco Prim, el que passa és que ara m´estreno com a Pilar Prim. Però té un altre origen.
No té res de generala?
A casa meva no sé què li dirien (riu). Pilar Prim és tradició a la meva família, la meva mare s´ho havia de dir, però la meva àvia no l´hi va posar perquè és també el nom d´una novel·la de Narcís Oller, que ella considerava que acabava malament. Quan la va llegir la meva mare, va trobar que acaba bé, i per això em va posar Pilar.
La mirada dels altres és molt present en els seus contes. Tant ens importen les convencions?
Sí, i tant. El llibre té molt de l´altre, o sigui, de l´altra meitat. És allò de preguntar-se «com em construeixo?». Em construeixo jo mateix, o jo soc el que l´altre veu de mi? M´haig de construir en funció de la societat i dels altres, o m´haig de construir jo mateixa?
Vostè es construeix a si mateixa?
Ho intento, però és un camí molt difícil. Molt poca gent pot dir «jo he passat de tot i m´he construït a mi mateix com he volgut». D´alguna manera, tots estem en l´intent. Igual que els meus protagonistes.
Quan vaig veure el títol «Tanta innocència», pensava que aniria del procés...
Jo també ho vaig pensar (riu). Vaig pensar «vaja títol, perquè surti just ara». Però que consti que el tenia pensat des de 2016. De fet, prové d´un poema de Phillip Larkin, he volgut reflectir la innocència amb què la humanitat va entrar el segle XX.
I a Catalunya els darrers mesos, no hi ha hagut innocència?
També (riu). Veig que al segle XXI la innocència continua. És que la innocència es pot veure des de molts angles.
Dir a algú que és un innocent, és un elogi o un insult?
Per a mi és un elogi. Hauríem de viure en una innocència permanent.
De debò?
El món ideal seria aquell en què tots fóssim innocents. Però vivim en una societat que no ho permet. Per tant, hem d´estar sempre alerta i a la cerca de la nostra autèntica identitat. Malauradament, sovint la identitat ens la posen els altres. Això passa sobretot a partir del segle XX, abans la gent podia ser innocent.
En Puigdemont és un gran innocent?
He, he, sembla una entrevista política.
La contraportada dona per a molt.
Tots en conjunt, hem pecat de santa innocència. No només els polítics, tothom. Ens vam embarcar amb una il·lusió una mica desmesurada.
Quina ha sigut la darrera vegada que vostè ha pecat d´innocent?
Cada dia.
Per això ha acceptat aquesta entrevista pensant que era literària. I ara jo li pregunto si reconeix en el PDeCAT la seva Convergència.
Són altres temps, altres maneres de fer. Potser la política s´ha professionalitzat massa. Abans hi havia aquella vocació de fer coses de manera tan desinteressada... Això no es veu tant, ara.
