Ja ho veu, encara hi ha qui organitza festivals literaris. Hi ha gent boja, oi?

No, jo crec que la gent està sana. La paraula és un instrument que fins al final de la vida ens està ajudant a suportar-la.

La xerrada en la qual participa es titula «El mite de la innocència». Vostè un dia va ser innocent?

Crec que ho continuo essent, sovint no me n'adono ni del que faig ni del que soc. De petit vaig trepitjar expressament un clau de la fusteria del costat de casa, pensant que no em passaria res. Anava descalç i lògicament em va fer molt de mal. Bé, doncs tota la vida he estat trepitjant aquest clau.

De periodistes innocents n'hi ha molts. Ara en surten bastants a dir que el procés va ser un engany. Ara, al cap de dos anys.

Hi ha hagut gent amb molt bona intenció, que ha cregut que els desitjos es poden convertir en realitat només invocant la seva passió perquè ocorri. Però s'han de tenir en compte alguns impediments, com per exemple les lleis, l'opinió dels altres...

La llei no importa i l'opinió dels altres encara menys, home.

Acaba de sortir un llibre d'Amos Oz, Queridos fanáticos, que seria interessant que el llegíssim tots. Inclou una frase de Churchill que és un regal per començar a parlar: un fanàtic és aquell que no pensa canviar d'opinió ni pensa canviar de tema.

S'està convertint en tradició anar a Waterloo a retre homenatge. Ja té dia i hora?

Li tenia por a Waterloo, perquè quan vivia a Londres era l'última estació de la meva línia de metro. Jo ja sabia que Waterloo era el final, l'última estació.

En què va creure, i ara se'n penedeix?

Me n'he penedit de no haver sigut millor persona. Hauria d'haver cuidat més dels meus, fer millor periodisme. Hi ha una obligació del periodista que és prendre's l'entorn seriosament, i en un temps jo pensava que tenia raó en quasi tot.

Té remei Espanya?

Sí, tots els països en tenen. Els països són com les persones, el pitjor és quan un actua només en funció dels seus propis desitjos.

Hi ha una famosa foto seva entrevistant Sofia Loren. S'ha enamorat de l'entrevistat?

A vegades, sí. Miri, avui he estat amb l'editora del darrer llibre, pòstum, de Rodoreda i, mentre parlàvem, jo pensava: jo m'enamoraria d'aquesta dona. M'enamoro cada dia d'algú, em penso que m'estic enamorant de vostè.

No fotem, Cruz. Millor la Loren.

Sofia Loren és extraordinària. Em va dir: «el dia que vaig deixar de créixer cap amunt i vaig començar a créixer als costats, els homes es van començar a fixar en mi».

Als costats o cap endavant?

Davant també és un costat.

Per ser periodista cal un parell d'egos?

Al revés, per ser periodista s'ha de tallar amb els egos. Quan treballa, el protagonista és l'altre.

Com pot ser culé, un canari?

Perquè a Tenerife, la ràdio que llavors se sentia millor era Ràdio Barcelona. Escoltava els noms de Kubala, Ramallets, Gracia...

Va veure en Messi, dimecres?

Aquest noi és un exemple, va decidir un dia que no es rendiria. Ni als problemes físics ni a la seva passió, que és anar darrere d'una pilota. Hi ha un conte de Fontanarrosa on surt un nen i la pilota el segueix sempre, com si la dugués lligada al peu. Anys després, aquella ficció s'ha fet realitat.