Si algú fa un llibre sobre la política catalana i no vol que la realitat li passi al davant entre que l'ha acabat d'escriure i surt de la impremta, millor que hi faci aparèixer una apocalipsi zombi, i d'aquesta forma anar sobre segur. I encara així, ningú no li pot assegurar que l'endemà el relat no quedi empetitit per la realitat.

- Bah, zombis a la política catalana? Això no és res, estàs completament desfasat.

Ha temptat la sort en Pep Prieto, amb Carnada, la seva nova novel·la. Ha arriscat amb una obra d'acció, sexe i zombis, i si bé els dos primers ingredients fa temps que es donen per descomptats en política, de moment els morts vivents no han sortit als telenotícies. De moment. Cosa que no vol dir que no apareguin entre l'instant que acabo d'escriure aquesta crònica i quan demà la llegeixi vostè, i llavors qui quedi desfasat sigui jo. En la política catalana ja no podem estar segurs de res.

Ja sé que de zombis la política catalana en va sobrada, tan sobrada que darrerament els exporta a tot Europa, de Brussel·les a Ginebra, doncs és de suposar que si es pot parlar de «cadàvers polítics» també serà legítim fer-ho de «zombis polítics», que són els que es resisteixen a passar a l'altre barri d'una punyetera vegada i es dediquen a molestar els qui encara queden vius, quan no a convertir-los així mateix en zombis. Els de Carnada no són d'aquests -algun en surt, també- sinó dels literals, dels de George A. Romero o de Walking Dead, depenent de la generació de cadascú. Dels que mosseguen, vaja, i no pas partides dels pressupostos generals sinó jugulars alienes.

Carnada és una novel·la política, però d'aquella manera. Una novel·la d'acció, però d'aquella manera. Una novel·la de zombis, però d'aquella manera. Entre tant «d'aquella manera» hi ha poques certeses, però una d'irrefutable és que en Pep Prieto haurà de respondre centenars de vegades la pregunta de si el protagonista és ell mateix. I centenars de vegades li costarà Déu i ajuda convèncer l'interlocutor que en Pep escriptor no té res a veure amb el Pep protagonista de la novel·la, ja que, curiosament, aquest és un periodista obsessionat amb el cinema, d'infància amb sobrepès, de cabell ros-canós i, ehem, amb una mala sort llegendària amb les dones. De fet, el lector es pot agafar el llibre -també- com un joc de semblances i intentar esbrinar quina persona real s'amaga darrere cada personatge. Un exemple: en la novel·la el cap del gabinet de presidència de la generalitat, de cognom Piqueras, és descrit com un imbècil, amb ulleres de muntura taronja i que de tant en tant es bufa el serrell. El lector podria pensar que és un retrat acurat de qui va ser cap de premsa d' Artur Mas, Joan Maria Piqué -fins el cognom hi ajuda-, però s'equivocaria: la muntura de les ulleres d'aquest és blanca.

Un cop llegit el llibre, el que li diria a en Pep si el tingués al davant és que si té mala sort amb les dones, millor resignar-s'hi, que si no, passa el que passa, que cadascú té el seu destí i millor farà de no rebel·lar-se contra ell, i que no és casual que el cinema negre estigui tan ple de femmes fatales. Em refereixo al Pep protagonista de Carnada, per descomptat, que de l'altre no en sé res. A en Pep li diria que no és cosa sana fer petons amb llengua als amics de tota la vida, i em refereixo altra vegada al Pep personatge, ja veig que això de compartir nom amb el Pep escriptor es presta a molts malentesos.

Jo juraria que a en Pep li encantaria viure una apocalipsi zombi i poder dedicar-se a matar morts vivents sense remordiments, a trets d'escopeta, amb ballesta, a cops de destral, què sé jo. Li noto a la mirada cert instint justicier, potser a causa dels anys que fa que treballa al Parlament de Catalunya entre polítics, alguns més zombis que altres. I ara parlo del Pep escriptor, la dualitat de Peps està convertint en esquizofrènica aquesta crònica. O era una crítica? Ja no ho recordo. Em pregunto si ell també pateix aquestes confusions entre escriptor i personatge. En Pep, vull dir. No sé quins dels dos, qualsevol.

Carnada, ho faig saber als que viuen lluny del litoral, és l'esquer fet amb peix. No cal dir que aquest esquer s'utilitza únicament per pescar animals de grandària seriosa, es diguin tonyines, peix espasa o taurons. També en política, i ho sap molt bé qui com en Pep -no em preguntin a hores d'ara quin dels dos- fa anys que navega en aquestes mogudíssimes aigües, normalment cal sacrificar individus petits per caçar-ne de grossos. La caça major és això. I la de zombis. I la de lectors.