Ai, «La mare», quins records. De mare només n'hi ha una?
Només hi ha la mare de cadascú, per adorar-la i cuidar-la tota la vida.
I la mare pàtria, on queda?
Res, res, la mare és només la mare, això és vàlid per a tothom, tinguis la ideologia política que tinguis.
Hauria triomfat igual amb el seu nom, José Gómez Romero?
No, segur que no (rotund). Sembla el nom d'un torero.
Dyango, quan el veig cantar sembla que pateixi.
Home, soc el cantant de la tristesa, això és cert. Quan canto faig plorar la gent, no me n'haig pas d'amagar.
Disfruta quan veu el públic moquejant i a llàgrima viva?
No, però és la meva manera d'interpretar.
Quina cançó d'amor haig de cantar a l'orella d'una senyora, perquè caigui rendida als meus peus?
Qualsevol de les meves. A més a més, és un truc molt usat. Fins i tot a vegades usat per mi (riu). Dius una frase preciosa i ella no sap que és un fragment de cançó.
I funciona?
Funciona, i molt. Però ha de posar la cara adequada. No pot fer cara d'estar explicant un acudit i dir «donaria mitja vida per tornar-te a veure».
Què recorda de les nits de Lloret, que jo sé que les va viure?
No gaire cosa, perquè ja era gran. Ara soc molt gran, però llavors ja era gran. Sap què passa? Que sempre he treballat de nit. I és clar, després no podia sortir de nit. A banda, quan jo era jove, no hi havia ni discoteques.
I com s'ho feia?
Tocant i cantant. Si ets músic o cantant tens molt de guanyat.
La Rosó continua essent la llum de la seva vida?
La Rosó és una gran cançó, que a nosaltres els catalans ens toca molt la fibra.
Quan un fill és més famós que un mateix, no seria el moment de plegar veles?
Ho vaig intentar. Tenia mal a l'esquena, cosa del nervi ciàtic, i cada cop que pujava a l'escenari em feia molt de mal. Veia que no estava en condicions de donar a la gent el que esperava de mi. Vaig dir «saps què, és el moment de plegar», perquè hi havia els viatges, els hotels, cada dia una ciutat diferent... Però vaig parar quatre mesos i ja no podia més, em vaig operar i hi vaig tornar.
Que no sigui cosa de la ciàtica, aquella cara de patir que posa quan canta.
(Riallada) La meva cara és la meva cara, no foti! L'únic que tinc és que, sentimentalment, canto molt bé. Ep, si no soc l'únic, soc dels pocs cantants populars a totes les Amèriques. Ara celebro els 50 anys des que vaig cantar a Amèrica per primer cop.
Hi ha molt de farsant, que diu que triomfa a Amèrica i és mentida?
Molts. D'alguns potser s'ha escoltat alguna cançó, i ja diuen que triomfen.
Algunes nits encara vol brandi?
Home, de tant en tant sí, un brandi o un whisket.
