El gruix de la present Setmana Santa m'ha agafat fora de casa. Les meves germanes han organitzat una excursió familiar que ens ha dut fins a Dublín. Acabo l'article en terres irlandeses quan ja s'esgota el Divendres Sant més innovador d'aquest jove país. La prohibició de vendre i consumir alcohol durant aquesta jornada per respecte al seu significat religiós ha quedat anul·lada. Fou establerta a l'any 1927 quan fou aprovada la Llei de Licors Intoxicadors. El seu nom ho diu tot. Barrava el pas al consum alcohòlic en tres dies: Nadal, Divendres Sant i el dia de Sant Patrici, patró del país. Aquest darrer és un fet insòlit atès que arreu del món la colònia irlandesa o de descendents d'irlandesos o els amics i simpatitzants d'aquesta nació omplen els pubs amb unes celebracions on l'alcohol és al nivell del prestigi consumidor del país.

A Dublín, veure algú fent algun tomb pel carrer un cop feta la visita diària al pub és normal. Per dir-ho més exactament, no té el punt de desprestigi o recriminació social que tindria entre nosaltres. Per tant, el Divendres Sant els pubs acabaven tancant, com molts restaurants on els feia mal de cor oferir-te només aigua o Coca-Cola. D'altra banda, la policia ja no podia controlar els milers de festes clandestines que es feien a les cases, seus de les empreses, etc., amb una connotació de volguda desobediència. La prohibició, doncs, ha estat aixecada a les set del matí. S'ha celebrat por todo lo alto i jo ho he pogut compartir gaudint dels magnífics whiskys irlandesos que prefereixo per davant de la cervesa.

A Espanya això ja anava d'una altra manera, malgrat que la ministra Cospedal ha començat a reintroduir alguns costums que vinculen l'estat amb oficis religiosos. A algunes ciutats sempre hi ha hagut militars a les processons i la gent del lloc, laica o religiosa, sembla que ho accepta. Però fer gestos des d'un ministeri per guanyar-se el favor d'un sector de la gent per raons electorals no pot apropar-te al record de l'oficialitat del catolicisme portat a les darreres conseqüències. Com quan en Fonalleras o en Bosch eren petits. Llavors, a primera hora de la tarda del Dijous Sant les emissores de ràdio començaven a emetre només música clàssica, les màquines de triar discos dels bars es desendollaven i la ciutat es recollia mentre la visita als monuments, els oficis i la processó anaven fent temps fins que arribés la Pasqua, moment en què reobrien les discoteques amb festes pròpies del cap d'any.

Poques hores abans de marxar de viatge presenciava pels carrers de Girona la sortida dels manaies cap a la visita al domicili del pendonista de la confraria, que aquest any ha estat una persona molt coneguda i estimada a la ciutat com és en Carles Falcó. Quan passaven els manaies pel carrer Joan Maragall i creuaven la Gran Via, per un moment he pensat si, atès com estan les coses, aquesta unitat d'intervenció armada gironina agafaria camí del govern civil. Tranquil·litat. Varen continuar cap al castrum de Sant Lluc, on els devien esperar el vi dolç i els bunyols. Això penso. Jo menjo brunyols tot l'any. A mi m'agraden molt els que fan des de Tots Sants fins que arriba el bon temps a la pastisseria Serra de Palafrugell. Espero que l' Enric Serra em deixi veure com els fa. I jo, des d'aquí, explicar-ho.

I aquest és un gran territori. El del món dolç. Jo sempre vaig estar una mena de rara avis. El Diumenge de Rams, amb els meus pares i germans començaven una peregrinació per cases de padrins per recollir uns gegantins tortells, majoritàriament de brioix amb fruites. Afortunadament amb alguna excepció, de pasta fullada amb crema, que és el que m'agrada. En canvi jo era una excepció, perquè rebia de la meva padrina Carmina una mona i encara la rebo. Per molts anys. Arribava amb el recader de Sant Hilari el Dissabte Sant a primera hora i era un esperat esdeveniment familiar. Per tant, bona Pasqua i bona mona a tothom.