L'historiador Miquel Borrell, de Santa Coloma de Farners, ha publicat 46 llibres sobre patrimoni gironí i marginalitat, i el novel·lista Miquel Borrell publica ara les seves dues primeres novel·les, «Squash» i «1992», que transcorren en la Girona dels 80
A la vida, tot ho fa de dos en dos?
No ben bé. A vegades, de tres en tres. Soc bastant inquiet i dinàmic, em costa molt fer una sola cosa.
Dels anys 80 en podem dir ja «els meravellosos 80»?
Per mi, que en tinc 65, sí que ho són. A finals dels 80 i inicis dels 90 jo tenia 35-40 anys, que és quan t'has de menjar el món. Per tant, van ser els meravellosos 80. Sobretot el final dels 80, amb la il·lusió que tots teníem de cara als Jocs de Barcelona. Van ser meravellosos en l'àmbit personal, familiar i d'amics, una altra història és el món.
I van arribar els Jocs i ho van canviar tot. Per bé o per mal?
La vida sempre canvia per bé i per mal, l'hi dic jo, que soc historiador. Tot esdeveniment té parts bones i dolentes. Va ser bo perquè d'alguna manera ens vam modernitzar. I va ser dolent perquè en aquella època, la caiguda del mur de Berlín va deixar el món sense confrontació. Va quedar només un protagonista, que és els EUA. I ja veu com va tot, cada vegada més liberalisme i cada vegada menys drets socials i cada vegada més precarietat laboral.
Abans em deia que en aquell temps es volia menjar el món. Ho va aconseguir?
Em va passar com a tothom, em semblava que me l'havia de menjar però el món és tan gros que per més mossegades que li fotem, mai no ens el menjarem.
Què enyora dels 80?
La joventut. Res més. No enyoro, com es diu a vegades, la tranquil·litat de no tenir ordinadors ni mòbil, això no. No en soc un fanàtic, però són bones eines.
Érem més joves, tal com ha dit. Érem també més lliures?
No, de cap manera. No crec que ni en l'època romana ni en l'època medieval ni ara l'home hagi sigut ni més ni menys lliure. Ni en relació amb ell mateix ni en relació amb la societat. Esclavisme, feudalisme o capitalisme, l'home no ha sigut més lliure en una època o l'altra. O sigui que tampoc no érem pas més lliures als 80 que ara.
En aquells anys Barcelona i Madrid bullien. Girona estava una mica trista?
Ostres, no! Precisament a Squash he volgut mostrar com s'estava movent Girona. Es va crear el Punt Groc, que tot i ser un esquaix es va convertir en un lloc de trobada de classes mitjanes i altes. Apareixien les primeres pizzeries, com la Ferrari. Hamburgueseries, pubs. Girona bullia. En Nadal ho va fotre bé, ja no era la Girona grisa.
I el Barri Vell encara era un barri.
Totalment d'acord, ara és un parc temàtic. Com tots els centres de les ciutats més o menys turístiques. Abans podies passejar pel carrer de la Força, ara només hi veus grups de turistes. És el preu que hem de pagar, diuen que el turisme ens va tan bé, que porta tanta riquesa.
En quin moment va deixar enrere la innocència?
Devia tenir 7 o 8 anys. No parlo de la sexual, ara.
M'alegra que no fos aquesta.
(Riu) Va venir el bisbe al poble, i els meus pares van dir que anés a fer-li un petó. Em vaig entrebancar, i com que anava en pantalons curts em vaig fer sang als genolls. Els meus pares i el bisbe, en lloc d'ajudar-me, reien. Allà vaig veure que l'Església no era la salvació. Almenys, no pas la meva. La innocència sexual és una altra història.
No cal, escolti...
I la innocència ciutadana l'he perdut aquests últims anys. En veure totes les misèries que han desembocat en això del procés i tot plegat. No et pots refiar de cap polític, ni de cap jutge.
