Aquest migdia el Girona rep l´Espanyol. Gran partit de rivalitat catalana, sobretot després de la victòria del Girona a Cornellà-El Prat a l´anada amb solitari gol de Timor. Acostumat l´Espanyol a tenir sempre el Girona per sota i a no compartir la condició de segon equip de Catalunya amb ningú, el resultat va ferir els afeccionats locals aquell dilluns de desembre. Els crits de «no mereixeu aquesta samarreta», «volem onze Stuanis», «Quique vete ya» o sobretot un «estem fins als ous» no presagiaven un gaire bon futur per a l´entrenador blanc-i-blau. Pero vet ací, ha estat aquest divendres quan Quique Sánchez Flores i el director esportiu, Jordi Lardín, han estat despatxats per la propietat xinesa.
El club ha decidit celebrar de forma avançada la diada de Sant Jordi regalant a tots els assistents al partit un llibre de petit format escrit i publicat per a aquesta ocasió. L´autor és en Josep Maria Fonalleras. L´escriptor gironí és un afeccionat de sempre al Girona. El seu pare era com el meu, sempre anaven al futbol encara que només fossin 500. Això li ve de família i de fet el seu oncle era en Fèlix Farró, futbolista mític de la història blanc-i-vermella des de la fundació del club. De fet fou el central titular de la primera alineació del Girona FC. En Fèlix Farró fou molts anys president dels Veterans del Girona i gran amic del recordat Jaume Curbet i Boj, a qui devem que hagi recopilat i editat la història de l´entitat.
Afortunadament l´era d´internet permet ara localitzar fàcilment tota la informació estadística, alineacions, resultats, etc., quan abans això era una tasca feixuga. Fa uns mesos es va publicar un magnífic llibre de fotografies d´Eddy Kelele, Girona FC, camí de primera. Però faltava la crònica que recollís el que s´ha viscut en aquesta dècada prodigiosa en el qual s´ha passat de Tercera a Primera. Fa uns mesos, l´Albert Bassas, periodista de RAC 1 em va parlar d´un llibre que estava escrivint, Girona, un equip, una afició i una ciutat de primera, i em va honorar demanant que li fes el pròleg. Fou presentat el passat dilluns a CaixaForum, la Fontana d´Or. Hi eren el president, Delfí Geli, el director esportiu, Quique Cárcel, i l´Eloi Amagat, en Pere Pons, Aday Benítez i Marc Muniesa, components de la plantilla que està fent aquesta extraordinària trajectòria.
Una de les coses que més m´ha sobtat del llibre és comprovar com tota aquesta època ha estat absolutament de vertigen. Com a vegades es compatibilitzava fregar l´ascens a Primera amb una situació social i econòmica propera a la dissolució de l´entitat. Com anàvem creixent socialment i en suport ciutadà a l´equip, amb noves generacions que feien del Girona la seva primera opció i, en canvi, el bloqueig total del funcionament del club. Tot això es fa molt entenedor en el llibre de l´Albert fins arribar a aquesta actual situació d´estabilitat d´acord amb l´única manera que avui pot funcionar el futbol empresarialment. També són molt interessants les narracions en clau personal de dos esdeveniments determinants. El primer, allò que a Girona en diem sense més explicacions «el dia del Lugo». Desolador. L´altre cantó de la moneda són els dies de l´ascens.
Albert Bassas, de Tordera -que és de facto territori gironí-, ha sabut alternar la seva tasca periodística amb una altra avui fonamental com és la d´speaker del camp del Girona. Ell és des de fa uns anys la veu de Montilivi. A més, sabent delimitar les dues activitats i amb el respecte dels jugadors que ja el consideren una part més inprescindible de la posada en escena del partit.
Per això fou molt especial que assistís a la presentació en Josep Gil, pare de la periodista gironina Rosa Gil i germà del popularíssim radiofonista i periodista gironí Miquel Gil Bonància, de grat record. En Josep Gil fou la veu de Vista Alegre, a càrrec dels anuncis i les alineacions. Després, durant molts anys i ja a Montilivi, l´Ernest Mascort, titular de la informació esportiva a Ràdio Girona.
L´Albert Bassas com a speaker de Montilivi ha trobat un punt que agrada a la gent i a la plantilla. Entre ell i les èpoques passades de Josep Gil i Ernest Mascort hi ha hagut altres speakers. Recordo durant molt de temps en Pere Joan Palahí, que era també cronista de curses de braus al diari signades amb «Pinturero». Els casos mes recents de Carles Bonmatí o Dani Lloret. Entremig, uns quans locutors i homes de ràdio gironins. No tinc clars exactament els noms, segur que algú m´ajudarà.
