«M'agrada que s'espanti, el prepotent neonazi d'en Trump»

He, he, realment és una mena de cant de batalla, aquesta frase que ja té 38 anys. Una manera simpàtica de presentar-se. M'agradava el conte i m'agradava el gravat de Durero amb la Caputxeta i el llop al llit.

Sap que vaig estar, fa uns 35 anys, a un seu concert al pavelló de la Devesa, que ja no existeix?

Quina barbaritat, això ens fa molt grans ja, a vostè i a nosaltres. Són anys, eh? Impressiona una mica.

Ni que ho digui. Però tot i els anys ens continuen agradant molt grasses?

Com a mínim seguim tocant la cançó, i té èxit. A vegades ve alguna noia grassa i ens diu «per què no la toqueu?». La lletra és divertida, molt bona, la va fer l'Haro Ibarz.

Li agraden més les sirenes o les serps de mar?

Les sirenes em recorden a quan era petit i anava al circ, n'hi havia en una piscina. M'han agradat sempre, són una fantasia molt maca.

Com és que no s'ha decidit a posar-se perruca, després de tant reivindicar-ho?

Què diu, me'n poso moltes, durant tota la vida. Últimament em poso molt la d'en Trump, que per cert, se m'està encongint, per cantar Que viene Trump!. Ponte peluca va ser tot un himne, parla de la vida i de la seva brevetat.

Trump és l'únic perill?

No, però aquest home és perillós. Ara es veu que el faran anar a declarar, m'agrada que s'espanti una mica, aquest prepotent neonazi. Afortunadament els poders americans, consolidats, el tenen marcadet, perquè està sonat. És un home sense criteri, un nen capritxós.

Hi ha altres problemes universals. Un que sembla que reviu és la censura. Haurà de vigilar amb la lletra de «Lolita»: «... bajo la falda de colegial cruzas las piernas con intención, y tu liguero me hace olvidar la lección

He, he, la lletra és de Joaquín Sabina. Inspirada en la novel·la. Si hem de començar a censurar novel·les, imagini quina neteja farem, ens trobarem a l'època de Goebbels. Realment hi ha un retrocés en aquest sentit, s'estan confonent moltes coses, hi ha gent que no sap diferenciar ficció de realitat. Llavors també hi ha autocensura... Són temps de retrocés en el camp creatiu. En una ràdio em van preguntar per la cançó de «les obeses». Vaig dir: com que obeses? Grasses! Estem arribant a un punt malaltís.

I què em diu d'«El hombre de los caramelos»? «... no te debes niño asustar, él siempre tiene lo que te hará gozar

Sí, hi ha moltes cançons que amb el temps potser corren perill. Potser amb el temps prohibiran Madame Bovary, i si en Flaubert no estigués mort, el fotrien a la presó. Tot plegat és una mica esbojarrat. No hem de deixar de llegir Casanova, Marquès de Sade i moltes altres obres. Estem arribant a un punt d'esquizofrènia preocupant.

D'aquí que li dediquin cançons a Trump.

A veure si ens aclareix allò de les putes de Moscou, que li feien la pluja daurada al llit que havia utilitzat Obama. Això sí que té collons.

Vostè que ja és veterà: pinta bé, el futur?

No pinta gaire maco, no. Vostè i jo som més o menys de la mateixa generació, no? O sigui que cada cop ens queda menys. I per una banda, quasi millor, la cosa pinta malament. Ja veu les noves generacions com aprecien l'art i la música, n'hi ha molts que no saben qui són els Beatles. Són uns temps una mica accelerats, funciona sobretot allò més hortera i agressiu. A mi m'agrada agafar-me les coses amb calma.