Jo ara mateix hauria d'estar entrevistant un mort?

Si fem cas a les estadístiques, sí (riu). Perquè el pronòstic era molt dolent, només un 3% dels malalts de càncer de pàncrees viu més de cinc anys. El càncer és, primer, una grandíssima putada, i més el de pàncrees. I segon, és una oportunitat d'or.

Em farà venir ganes de tenir-ne.

Ha, ha, ja ho pot posar tal com l'hi he dit: és una oportunitat d'or. Hi ha fets que et fan veure la vida de diferent manera, que et canvien la sensibilitat, la percepció de les coses. No té per què ser un càncer, pot ser que tregui la loteria.

Va tenir por, quan li van dir el que tenia?

Tenia 38 anys, la meva dona és infermera i no se'm va amagar res del pronòstic. I vaig quedar tranquil·líssim. Vaig pensar: està bé.

Ho diu seriosament?

De debò. Les hòsties van arribar més endavant, però la primera reacció va ser de total tranquil·litat. Coneixia les estadístiques, per tant, em vaig dir: molt bé, tinc 38 anys, he arribat fins aquí. Com que coneixia gent als EUA, la meva dona insistia que anés a tractar-me allà. Li vaig dir: no toquis res. Em feia molta mandra.

De tot això fa 14 anys. El càncer ja ha desaparegut del seu cos?

Fa quatre mesos que tinc l'alta. No conec a les comarques de Girona, ningú més que hagi superat un càncer de pàncrees.

Quant temps va tenir la cosa a dins?

Que jo en fos conscient, un mes. És un tipus de càncer molt ràpid, així que des del diagnòstic a l'operació, passa molt poc temps. Durant aquest mes, jo me'l notava a dins. Em notava una nosa aquí. Feia nou mesos que havia mort el meu pare, així que vaig parir un càncer (riu).

En un mes van tenir temps de fer-se amics, vostè i el càncer?

No. La idea que jo tenia és que era una putada, que havia arribat quan havia arribat, però no ens vam fer amics. Hi vaig mantenir les distàncies, ni tan sols m'imaginava com era. Una vegada operat, el primer que vaig preguntar a la cirurgiana va ser de quin color era el tumor.

Va aflorar l'esperit del pintor.

Oi que se l'imagina negre, com enquitranat?

Si li dic la veritat, no hi he dedicat gaires pensaments, a la qüestió cromàtica.

Doncs és preciós! Aquests tumors solen tenir el color del greix del pollastre, aquell color blanquinós tan maco.

El seu art seria igual sense la malaltia?

No, el càncer l'ha canviat en dos punts molt importants. Primer, humilitat. Quan me'l van diagnosticar tot m'anava bé, estava a dalt de tot, exposant als EUA... tenia 38 anys i em volia menjar el món. Després de la malaltia em vaig plantejar no firmar els quadres, semblava que no sortien de mi. I segon, el tema. A partir d'aleshores faig pintura més interioritzada, més esquemàtica.

Pensava molt en la mort?

Sí, i encara ara la tinc sempre present. Morir-me tampoc no m'impressionava gaire, el que em feia patir era la degeneració física. Sabia que moriria com havia viscut, si la teva vida és més o menys programada, la mort no t'enxamparà amb els pixats al ventre, parlant a la manera de la Garrotxa. Fins i tot havia anat a unes sessions per aprendre a morir, en una societat semieremítica.

Amb el llibre, què pretén?

El llibre surt a partir de dues preguntes que em feia: què puc dir jo sobre la mort i sobre l'amor. El llibre no parla del càncer. Volia fugir del típic llibre que va explicant el procés: «Avui he tingut infecció d'orina». Ves a prendre pel cul! A qui li importa, la teva infecció d'orina!