03 de juny de 2018
03.06.2018
eL boulevard

Estat de xoc

A Madrid s´ha girat la truita mentre consideraven Pedro Sánchez gairebé un cadàver polític

03.06.2018 | 06:30
Estat de xoc

Hem de ser clars. Madrid està en estat de xoc. Quan escric Madrid em refereixo al sistema avui preponderant al voltant d´una llarga etapa de govern del Partit Popular, les direccions de les grans empreses vinculades a contractes o regulació pública específica, l´administració actual amb els grans funcionaris al davant que bloquegen o afavoreixen el que sembla convenir a la seva idea d´estat, etc. L´establishment, com diuen els anglosaxons, es troba en estat de xoc. Tampoc durarà tota la vida. Dilluns, si no ho fan ja avui, començaran a pensar com els afecta i com es poden apropar als nous. Llei de vida.
Se´ls ha girat la truita. Una magnífica expressió catalana. No he sentit que mai algú digués «se me ha girado la tortilla». Ningú s´ho esperava. Malgrat que els resultats electorals i la composició del congrés dels diputats era d´una gran complexitat (cal recordar que per no anar a unes terceres eleccions consecutives el mateix PSOE es va abstenir a l´investidura de Mariano Rajoy!!). També, que l´esquerra (PSOE més Podem) podien haver pactat a principi de legislatura un govern amb el suport dels nacionalistes catalans i bascos, però el procés feia que els seus vots fossin inutilitzables, com empestats. Això s´ha trencat en una combinació insòlita de fets com la sentència per corrupció pepera i la detenció simultània de l´exministre Eduardo Zaplana, que adobava el terreny d´estratègies, encertades unes i errades les altres.
La rapidesa en presentar-la per Sánchez sense consultar abans el seu comitè federal i la de Pablo Iglesias de Podem en donar-li suport entusiasta. La posició de Ciutadans de fer una segona moció de censura si aquesta fracassava per posar un independent que convoqués eleccions i que va deixar els bascos sense més opcions que lliurar-se a Sánchez. L´acostament de Sánchez als sobiranistes catalans sense promeses però amb bones paraules. I, per descomptat, la urgència amb la qual la presidenta popular del Congrés va convocar el ple per debatre-ho pensant que així ho mataven de pressa quan en realitat no donaven opció que pogués ser boicotejada pels enemics de Sánchez dins del socialisme. Però ha passat i sense gairebé temps de buidar els despatxos i fer un traspàs ordenat.
Com ho he viscut? Doncs amb una certa excitació pròpia del que potser deu part de la seva vocació com a periodista polític, realitzada una bona temporada, a una altra moció de censura.
La que va presentar Felipe González contra Adolfo Suárez a ?nals del mes de maig de 1980. El diari em va enviar a un curset de maquetació a Madrid. Es feia durant els matins a un edifici de la Avenida del Generalísimo, nom que aquella mateixa setmana fou substituït per Paseo de la Castellana, denominació que ja tenia una part del carrer. Quina benvinguda. D´aquella setmana no en vaig perdre ni un minut, crec que ni dormia, només utilitzava l´hotel per dutxar-me. Una nit anava a veure Hora 25 a la Cadena SER amb José María García; una altra, la ?nal de la Copa d´Europa que es va jugar al Bernabéu, guanyant l´Hamburg el mític Nottingham Forest de Brian Clough (que va dir textualment a la roda de premsa que hauria estat capaç de matar la seva àvia per guanyar la Copa d´Europa). Però el dijous a la tarda i vespre d´aquella setmana de maig de 1980 me´ls vaig passar al Congrés veient la moció de censura des de la tribuna de premsa del Congrés dels Diputats.
Dijous passat a les nou va començar el debat de la moció de censura. A les vuit ja era davant del veí Hotel Palace, al cantó del Congrés. Per de?nir-ho, diríem que hi havia una sensació de despiste general. No estava clar el ?nal. Era la primera vegada que una moció de censura teòricament podia guanyar.
Acreditat al Congrés, el que m´interessava eren els passadissos. Avançat el debat, en una de les aturades, quan es començava a olorar el que passaria, em vaig creuar amb Pedro Sánchez. El seu rostre ja era de gravetat, la truita es girava. Potser vertigen i tot.
Com canvien les coses! Jo era a la porta de Ferraz, seu socialista, mentre passejava i guaitava, en vaig fer un article aquí mateix, aquell dissabte d´octubre de 2016 en què el comitè federal el va destituir de forma vergonyant. No sé com li pot anar a partir d´ara però que bé recordo les paraules d´un dirigent socialista andalús als periodistes que li posaven un micròfon: «Pedro debe aceptar la realidad: ya es un cadáver político».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema