Quan jo era petit pensava que hi havien dues figures que representaven el poder per sobre de tot: governador civil i ministre. Transmetien una sensació d´ autoritat total. En ple franquisme, el governador era com un virrei (a la França republicana passava el mateix amb el seu equivalent, el prefecte). Pel que fa als ministres, ocupaven el Telediario i quan venien de visita a Girona paralitzaven la vida ciutadana. El governador civil l´esperava a la vorera de la carretera sobre el Tordera, al límit provincial, marcant territori. Es formaven llargs seguicis quan inauguraven alguna obra (igual que ara). Per això vaig quedar impressionat un diumenge, essent jo un adolescent, quan el meu pare va saludar davant de casa el matrimoni format pel reputat arquitecte gironí Josep Claret i la seva dona Maruja Rodríguez de Miguel. Els acompanyava el seu cunyat i germà, Luis Rodríguez de Miguel. Era el Ministro de la Vivienda del govern Arias Navarro. Era real.
Pedro Sánchez ha designat el seu nou govern, la majoria dels disset ministres són dones. Es una decisió en favor de la igualtat que tindrà els seus efectes a les empreses i en general a tota la societat. Els nomenats han arribat al màxim de la cúpula administrativa. Per això em va semblar molt il·lustratiu el contingut de l´entrevista que va fer aquesta setmana La Vanguardia a Jordi Sevilla, exministre amb Zapatero.
Per a ell és absurd que encara existeixi tanta fascinació respecte a la condició de ministre en un món globalitzat i complex. Afegia que la societat ha canviat i que l´administració no. Posava un exemple (hipòtesi, perquè són difunts). Si Henry Ford pogués tornar a l´empresa de cotxes que va fundar, hauria de plegar perquè no entendria res. Però si anés a un ministeri, el Conde de Romanones se´l faria seu en quatre dies com un segle endarrere.
Josep Pla va popularitzar l´anècdota del «otros más brutos que yo lo han sido», text escrit per un governador civil de Girona al llibre de signatures del Far de Sant Sebastià després d´afirmar que aquell dia signava com a primera autoritat provincial, però que esperava tornar a fer-ho com a ministre. L´escriptor Xavier Febrés, en un Quadern de la Revista de Girona sobre Palafrugell recuperava el text íntegre, que no era exactament igual que l´esmentat per Pla, però que manté tot l´efecte de l´aspiració de culminar una carrera política essent ministre. El governador era el catedràtic de Dret Mercantil Lorenzo de Benito y Endara, en ple govern liberal de Canalejas. El text deia que : «El 1904 vaig venir essent vicerector de la Universitat de Barcelona. El 1911 vinc de governador civil de Girona. Què seré la pròxima vegada que torni? Potser ministre! D´altres de més burros que jo ho han estat».
El traspàs de responsabilitats entre els vells i nous ministres s´ha fet amb un notable fair play. És d´agrair. S´ha materialitzat amb el lliurament d´una cartera de pell amb la denominació del departament gravada amb allò que en diuen pa d´or a l´exterior i el nom del titular a dins. Fetes artesanalment per Tarin Maletas, un establiment del carrer Hortaleza de Madrid, cantonada Gran Via. Hi vaig entrar a tafanejar divendres a la tarda.
En presentar-se la moció de censura, començaren a preparar-les perquè son artesanals i calia tenir un fons de reserva. He de reconèixer que jo tinc una cartera ministerial com aquestes. Quan vaig anar a treballar a Madrid com a periodista polític, la veia cada dia a les mans dels ministres al Congrés. Un dia vaig demanar preu a la botiga. Unes cent mil pessetes de l´època. Impossible. Anys després, un grup d´amics me´n varen regalar una. La tinc al despatx amb el meu nom gravat com si fos ministre.
Tinc cartera però no tinc ministeri. Però, durant la transició, hi havia ministres que no tenien cartera. Eduard Punset va ser amb Adolfo Suárez «Ministro Adjunto sin cartera para las relaciones con las comunidades europeas», segons denominació del BOE. Quan va jurar el càrrec a la Zarzuela, el paper amb la fórmula que havien de llegir els nous ministres deixava en blanc la denominació del departament i cadascú deia el nom del que li pertocava. Va titubejar uns segons perquè no recordava el nom exacte i va dir al final «ministro del mercado común». Punset em va explicar què va passar: «Em truquen la nit abans i em fan ministre, adjunt i a sobre sense cartera, per relacionar-nos amb un lloc on encara no hi érem». Espero que almenys li regalessin la cartera de pell.
