el Museu d´Història de Girona sempre s´ha destacat per muntar exposicions temporals didàctiques i visualment atractives per tal d´ajudar a entendre més i millor la nostra història. Actualment, en commemoració del 125è aniversari del tren de Sant Feliu de Guíxols, s´hi ha instal·lat la mostra El tren de la modernitat, una mirada retrospectiva però sense gens de nostàlgia a través d´un recorregut de fotografies, objectes i muntatges que expliquen la importància que per afavorir l´expansió econòmica i industrial d´aquestes comarques va tenir en el seu moment la proposta de línia ferroviària que l´empresari Joan Casas i l´enginyer Enric Heriz van decidir impulsar per tal d´expandir-se i donar sortida als productes manufacturers, especialment els provinents de les empreses sureres.

Recorrent l´exposició vaig recordar talment com si fos ahir les excursions dominicals que fèiem una colla d´amics per anar a s´Agaró. Agafàvem el carrilet a les 7.30 del matí a l´estació de Girona, passàvem pel baixador de la Crehueta i seguíem fent camí per les estacions de Quart, Llambilles, Cassà de la Selva i Llagostera. A partir d´aquí, el tren s´enfilava i passava a pas de tortuga per la font Picant de Santa Cristina per després aturar-se a Castell d´Aro i, finalment, arribar, dues hores després d´haver sortit de Girona, al nostre destí que no era altra que la platja de Sant Pol. Després de dinar al que aleshores era un «xiringuito» i avui bon restaurant Ca la Rosa, anàvem a peu fins a Sant Feliu de Guíxols, on agafàvem el tren de tornada, que sortia a 6 de la tarda per arribar a les 8 del vespre a Girona. Cansats, bruts de carbonet però immensament feliços.

El 4 de maig de 1888, l´empresari Joan Casas i Arxer va obtenir la concessió de la línia i un any després es construïa la Companyia del Ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols. Inicialment el material va ser fabricat a Alemanya, a l´empresa Maschinenbau-AG de Nuremberg, tot i que posteriorment es varen incorporar màquines i vagons d´altres procedències. Es va inaugurar el 29 de juny de 1892, és a dir, que des de dimarts passat ja són 126 els anys transcorreguts des que la locomotora va fer el seu primer xiulet de partença. Efectivament, la posada en funcionament d´aquesta línia va suposar un impuls de modernitat, particularment pel fet d´establir el nexe d´unió amb el port de Sant Feliu, permetent un desplaçament fluid de mercaderies, particularment el producte manufacturat del suro però també el carbó, la fusta, la pasta de paper i la sal. Després de la guerra civil, però, comença el declivi del tren, l´any 1963 la companyia passa a dependre de FEVE, que no aconsegueix fer-la rendible i, finalment, el 10 d´abril de 1969 es clausura la línia. El cotxe, el transport de mercaderia per carretera, guanya la partida.

Sortosament, amb el pas del temps, els edificis de les antigues estacions s´han anat recuperant i reutilitzant per a serveis públics. Així, la majoria dels ajuntaments d´aquests municipis per on passava el carrilet han adaptat les estacions i les han convertit en escoles d´art, centres culturals, oficines municipals o, en el cas de Girona, l´Estació Jove, un centre que ofereix informació relacionada amb activitats, cursos i orientacions laborals. En bona part, el traçat de la via ha restat intacte i des de fa temps, sota l´impuls del Consorci de Vies Verdes, s´ha recuperat com un magnífic carril bici. L´escriptora Aurora Bertrana recordava en un dels seus escrits que «el carrilet guixolenc oferia al viatger divertiments imprevistos sense perill». Ara, i fins a l´11 de setembre, l´exposició del Museu d´Història permet al visitant recular en el temps, impregnar-se d´aquella màgia dels trens sense presses i pensar que la vida sense AVE també era possible.