a grande finale. Aquest és un titular que no es veurà a cap publicació italiana. Aquesta tarda a Moscou, Croàcia i França jugaran la final del Mundial de futbol. Itàlia, campiona del món quatre cops, no ha jugat aquest Mundial. Fou eliminada per Suècia el novembre passat en una eliminatòria de desempat. El país va reaccionar amb fúria, només calia veure els titulars de la premsa italiana. No cal traducció. «Fuori Tutti», «Fine!», «Porca Miseria». Tothom cercava explicacions a la desgràcia. El defensa de la Juventus Chiellini (qui en el seu moment fou mossegat per Luis Suárez) culpava insòlitament Guardiola: «Els equips italians volen jugar al seu estil i així ens va». L'històric Mazzola denunciava que al futbol base del país prohibeixen tocar la pilota als joves i els obliguen a romandre hores i hores al gimnàs per crear superatletes. Potser tot és més fàcil. Com deia Boskov: futbol és futbol.
He trobat a faltar Itàlia. És una estrella principal sempre. No hem tingut ni els tifossi, ni la passió, ni les trampes, ni les esbroncades, ni les èpiques victòries o derrotes. Truco a un col·lega meu romà. Em diu que els italians directament han ignorat l'esdeveniment. M'envia per WhatsApp la portada del Corriere dello Sport comentant l'eliminació alemanya del Mundial. «Ci Vediamo in Spiaggia». Que vol dir que ja ens veurem a la platja. La comèdia italiana al 100% com a reacció a la tragèdia. Per compensar l'absència rellegeixo Historias del Calcio, el recull de les extraordinàries cròniques que publicava a El País Enric González cada dilluns mentre fou corresponsal al país entre el 2003 i el 2007. No he conegut millor manera de conèixer Itàlia i als italians que llegir les columnes, escrites sota pressió del tancament del diari el mateix diumenge al vespre, un cop acabada la majoria de partits que, si la televisió ho permet, solen començar a les 3 en punt.
Avui a les cinc final inèdita. Croàcia i França. Una mena de despit a la semifinal entre aquests dos països viscuda al Mundial de França el 1998. Els croats eren llavors una petita i jove nació que acabava d'assolir l'independència i de viure una guerra. Tot plegat, arran la descomposició de l'antiga Iugoslàvia, artificialment unida pel règim comunista de Tito i que Sèrbia volia mantenir. Una guerra doble: entre territoris i també dins de cada territori entre grups ètnics i també religiosos. Un desastre absolut. En vaig viure alguns episodis finals in situ a Mostar i el dolor acompanyava a la vergonya que vaig sentir per la inutilitat europea en afrontar-ho. Croàcia va caure 2-1 en un preciós partit enfront una França amfitriona que no havia quedat fora a vuitens i quarts de miracle. Aquest país, de poc més de quatre milions d'habitants, és avui un país estable i emergent. També un model en la pràctica esportiva per a nens i joves que els porta a aquests èxits. Enfront es troba una sòlida i eficient selecció francesa.
Era a l'Stade de França el 12 de juliol de 1988. Final entre Franca i Brasil. França passava rondes patint i Brasil hi arribava més còmodament i sobrada. A aquest excés de confiança s'hi va afegir un incident poc abans de la final. Ronaldo, llavors la gran estrella de la canarinha, tingué una crisi cardíaca amb convulsions i un desmai. Tot davant dels seus companys, que per uns minuts pensaren que era mort. Van quedar molt tocats. Com va escriure Segurola, el Brasil més que jugar la final, va rodar un anunci de Nike. El partit no va tenit gaire història i França va guanyar 3-0 amb dos gols de cap de Zidane.
L'Stade de França està situat a Saint-Denis, una de les banlieus en què més incidents i autèntiques revoltes s'han produït a les dues dècades posteriors a aquell Mundial del 98. Llavors tant la ubicació de l'estadi com la presència de molts fills d'immigrants a la selecció francesa fou vist com un èxit d'integració i convivència després desmentit. Tornant al centre, després del partit, el col·lapse de trànsit em va portar a fer els darrers quilòmetres fins als Camps Elisis a peu en mig d'una riuada humana. A les 2 de la matinada m'asseia a Au Pied de Cochon on vaig degustar, com no podia ser d'una altra manera, els seus coneguts peus de porc arrebossats acompanyats de salsa bearnesa.
D'Espanya, ni en parlo.
