La tradició continua. Amb alguna excepció justificada, quan arriba el mes de juliol, de la mateixa manera que intento mantenir-me al dia amb el Tour de França -especialment a les mítiques etapes dels Alps o dels Pirineus-, no deixo de posar-me davant de la televisió pocs minuts abans de les vuit. Allò que abans en dèiem la petita pantalla i ara hem de batejar com la gran pantalla ( les teles ara ocupen tot un pany de paret ) ens porta les magnífiques retransmissions dels encierros dels Sanfermines de Pamplona, malgrat que ara ja no les patrocinen els espàrrecs Cojonudos. El meu cas no és estrambòtic. Prop del 70 per cent de l´ audiència televisiva activa a les vuit del matí els contempla.

Fa uns anys vaig explicar, aquí mateix, la meva experiència en un encierro. Per tant, no cal insistir-hi. Deixo clar que potser tècnicament mai he arribat a córrer un encierro, pero hi he estat molt a prop. Els amics de l´Anaitasuna de Pamplona, que havien acollit una petita expedició de de la secció de handbol del GEiEG, a la qual em vaig agregar, ho van impedir. Semblava que per un dia abandonava la meva vocacional prudència. Mai millor dit allò de veure «els toros desde la barrera». No sé què em va passar pel cap aquell matí quan, ben decidit, em situava al mig del carrer perfectament guarnit de «mozo». Van decidir per mi, afortunadament, aquests amics navarresos. Quan s´endevinaven les primeres corredisses a la llunyania, en un parell d´àgils moviments em llançaren, literalment, per sobre la tanca.

Així d´insignificant acavaba essent un dels pocs riscos que conscientment he pres a la meva vida. Es pot dir que he corregut un encierro perquè vaig veure venir la gent corrent cap a mi? Crec que no. Per tant no faré com un empresari gironí, ja difunt, força fantasma, que va fer aturar el taxi tres-cents metres abans de la Plaza de l´Obradoiro de Santiago de Compostela. Ens pretenia convèncer que, havent entrat a la Catedral per ensumar el Botafumeiro, podia considerar-se fet per part seva, almenys parcialment, el Camino de Santiago i guanyat el Jubileu.

Visitava sovint Pamplona fa uns anys. És una ciutat agradable per viure-hi. No arriba als 200.000 habitants dels 600.000 que té Navarra. El territori navarrès es magnífic. El conec massa poc però en tinc un gran record. Un dia, darrere de l´aspecte modest d´un bar, em vaig delectar a Elizondo, al bell mig del preciós vall de Baztan, amb un dels millors xuletons que mai he menjat. Em va costar aquell vespre intervenir, perquè la digestió d´aquella meravellosa però inacabable peça no era fàcil, a un acte a la facultat de comunicació de la Universitat de Navarra, que és de l´Opus Dei. A Pamplona coincideixen amb un notable pes i seguidors dues institucions. Una és precisament l´Opus Dei. L´altra, la formen un important grup de persones que se segueixen considerant carlins.

Però tant des de la vessant més tradicional de la ciutat com la del món abertzale, que ara governa Pamplona, la festa de San Fermín sempre ha estat protegida per tots. El «Riau, Riau», que és la processó de 400 metres que el dia abans del patró feia la corporació municipal, fa vint anys que no pot sortir perquè els sectors radicals no els deixen avançar. Però aquest no és un invent abertzale. És dels carlins, quan, l´ any 1920, improvisadament, en veure des de la ter­rassa d´un bar la desfilada als son del «Vals d´Astrain» , es posaren davant dels regidors al pas d´una tortuga tot cridant «riau riau» després de cada estrofa. Aquest és el millor exemple que tant la festa com el merder els van a tots, siguin de la corda que siguin.

M´ho explicava un familiar d´Ignacio Baleztena, el dirigent carlí que aquell dia estava al capdavant dels que provocaren el primer aldarull. Home clau en la cultura i tradicions de Pamplona i autor de la famosa cançó Escalera de San Fermín, que es allò del «uno de enero, dos de febrero, tres de marzo, etc...». I m´ho deia tot sopant de valent mentre celebraven un dels graons de l´escala esmentada. Crec que era el de maig. Cada 1 de gener, 2 de febrer, 3 de març etc, etc. se n´anaven a missa i després feien un sopar pantagruèlic tot cantant la cançó només fins la data ja consumida al calendari. I és que això és el millor de la vida, amics.