a memòria situa el primer record del sopar de Festa Major a Salt a finals del juliol del 2009. Potser era dia 26, o 27, o 28... tant li fa. Tot just nouvinguts al carrer Sant Afra (el de davant de can Panxut, ara teatre) una veïna va picar el timbre.

- Que baixeu a sopar?

Pregunta retòrica: la dona ens va fer asseure al cap d'una taula llarguíssima parada enmig del carrer acabat d'enllosar amb diners del pla Zapatero. Ens va servir uns escamarlans al forn boníssims i rostit; i postres; i més postres; i vi dolç; i ratafia; i vinga. Des d'aquell àpat inesperat i llarg no hem fallat mai i, pels volts de quarts de deu, cada vigília del correfoc de matinada dels Diables d'en Pere Botero, ens hem assegut, ja en condició d'amfitrions, hores i hores a la taula de carrer. Ens han ben il·luminat les bombetes que ens deixa en Mariano Tulsà, que viu cinc o sis portes més a tocar dels horts de les Deveses. Diumenge passat al capvespre, acabat de ploure, un grup de veïns la fèiem petar tot penjant banderetes de colors, reciclades de festes anteriors, en ziga-zaga. L' Anna Maria -la dona d'en Mariano- i l' Àngel explicaven batalletes d'àpats (canalles) passats.

- Ui abans! Això era l'hòstia!- recordava l'Àngel.

- Ens hi estàvem fins que sortia el sol- afegia l'Anna Maria.

- I alguns ens quedàvem a jugar a la botifarra fins al matí.

L'últim que parla és l' Antonio, que dissabte no hi serà per sopar al carrer, perquè és fora, de vacances.

- Massa tard, aquest any la festa cau massa tard- comenta amb recança un dels fixos a l'àgape comunitari.

Col·locar les banderetes és tota una història: «No, no, ves a buscar la canal, que si no baixarem massa». L'Àngel, veterà en l'escomesa, dona consells a en Jordi, un aprenent que exhibeix gran diligència. I l'Anna Maria talla fils d'un pam de llarg per lligar bé el rast de triangles a les façanes. L'Antonio desenreda banderetes.

La cosa dels sopars de carrer ha eclosionat aquesta Festa Major, fins al punt que l'Ajuntament no dona a l'abast a portar taules i cadires amunt i avall. Es compten per desenes: al barri dels Escriptors; a la Coma-Cros; al carrer Sant Dionís; al Llarg; al Fidel Aguilar; a la plaça del Veïnat; al carrer Indústria,... i al de Santa Afra, és clar. La complexitat logística és tal que el consistori va suggerir d'avançar dates...

- Sí home!

L'Anna Maria té clar que la nit del sopar del carrer no es toca: «Es fa i farà pel correfoc, com sempre [riu]». De manera que allà serem cinquanta, seixanta, setanta o vuitanta comensals -deu amunt, deu avall-, la majoria convidats, que de veïns no n'hi ha pas tants. I amb les postres arribarà el sorteig del pernil, que sempre toca a la mateixa taula (no direm quina); i conegut el guanyador, a l'hora del gotet -i del te amb menta d'en Nourdine, el veí de davant-, passaran a saludar l'acalde, Jordi Viñas, i regidors, com marca la tradició. Des que fa nou anys vam seure en un cap d'aquella taula tan llarga a menjar escamarlans al forn, d'alcaldes n'han passat un parell més: la primera, Iolanda Pineda; anys més tard, Jaume Torramadé.

Si no cau el cel com ahir, dissabte que ve, allà serem, una Festa Major més, un sopar de carrer més.

- I quan van venir tots aquells de Lingen! -recorda l'Àngel.

Fa cosa de vuit o deu anys, una colla d'alemanys agosarts es van afegir al sopar del Santa Afra.

- Va ser tan gros que en vam perdre un!

No explicarem on; com a Las Vegas, el que passa a Santa Afra...