Una part de les persones enterrades a Stonehenge no vivien prop del famós monument megalític anglès abans de la seva mort, segons un estudi d'isòtops d'ossos antics cremats que hi havia dipositats. Després de més d'un segle d'estudi intens, encara existeix molt poca informació sobre els difunts enterrats a Stonehenge o sobre com van anar a parar-hi. Ara, una nova col·laboració de recerca de la Universitat d'Oxford, publicada per Scientific Reports suggereix que diverses persones que van ser enterrades en aquest indret de Wessex es van mudar, i que possiblement van transportar les pedres blaves usades en les primeres etapes de la construcció del monument, provinents de les Muntanyes de Preseli, a l'oest de Gal·les.
Realitzada en col·laboració amb col·legues de la Université Llibre de Brussel·les (UCL) i de la Vrije Universiteit -també de la capital belga-, i el Museu Nacional d'Història Natural de París, la recerca va combinar la datació per radiocarboni amb els nous desenvolupaments en anàlisis arqueològiques, iniciats per l'autor principal del treball, Christophe Snoeck, durant la seva recerca doctoral a l'Escola d'Arqueologia d'Oxford, a Anglaterra.
Si bé s'ha especulat molt sobre com i per què es va construir Stonehenge, la qüestió de «qui» la va construir va rebre molta menys atenció.
Part de la raó d'aquest descuit és que moltes de les restes humanes van ser incinerades, per la qual cosa va ser difícil extreure'n molta informació útil. Snoeck va demostrar que l'os cremat conserva fidelment la seva composició d'isòtops d'estronci, obrint el camí per utilitzar aquesta tècnica per investigar on van viure aquestes persones durant l'última dècada de les seves vides.
Amb el permís d'Historic England i d'English Heritage, l'equip va analitzar els ossos del crani de 25 persones per comprendre millor les vides dels que van ser enterrats en l'emblemàtic monument. Aquestes restes van ser excavades originalment en una xarxa de 56 pous la dècada de 1920, col·locats al voltant de la circumferència interior i de la rasa d'Stonehenge, coneguts com Aubrey Holes.
L'anàlisi de petits fragments d'os humà cremat d'una fase primerenca de la història del lloc, al voltant del 3000 aC, quan s'usava principalment com a cementiri, va mostrar que almenys 10 de les 25 persones no vivien prop d'Stonehenge.
En canvi, van trobar que les proporcions d'isòtops d'estronci més altes en les restes eren consistents amb residents a l'oest de Gran Bretanya, una regió que inclou l'oest de Gal·les, la font coneguda de les pedres blaves de Stonehenge.
Encara que les proporcions d'isòtops d'estronci per si soles no poden distingir entre llocs amb valors similars, aquesta connexió suggereix que Gal·les occidental és l'origen més probable d'almenys algunes d'aquestes persones.Si bé la connexió *galesa era coneguda per les pedres, l'estudi mostra que les persones també es movien entre l'oest de Gal·les i *Wessex en el Neolític tardà, i que alguns de les seves restes van ser enterrats en *Stonehenge. Els resultats emfatitzen la importància de les connexions interregionals que involucren el moviment de materials i persones en la construcció i l'ús de *Stonehenge, brindant una visió poc comuna de la gran escala de contactes i intercanvis en el Neolític, des de fa 5000 anys.
L'autor principal *Christophe *Snoeck va dir: "El recent descobriment que certa informació biològica sobreviu a les altes temperatures aconseguides durant la cremació (fins a 1000 graus *Celsius) ens va oferir l'emocionant possibilitat de finalment estudiar l'origen dels enterrats en *Stonehenge".
