En Joan Planas ha posat records en technicolor a l´estiu gironí amb l´exposició dedicada a Xavier Cugat al Palau de Caramany: documents, records, fotografies, plafons biogràfics, passi de pel·lícules, objectes i sobretot, com a fons, sempre la seva música. Una banda sonora molt reconeixible. Fou el seu darrer representant, als darrers anys de la vida de l´artista, quan va arribar a un acord amb la Caravana del mestre Bou per afegir el seu nom a l´orquestra de Torroella. Ens va convidar a Lluís Falgàs i a mi a parlar-ne en un col·loqui.
En Lluís en va fer una aproximació generacional i ciutadana que reconeixíem fàcilment. Sortíem del col·legi o de l´institut camí, possiblement, de la Granja Mora per berenar, trobant-nos sovint amb el Rolls Royce de Cugat, matriculat amb el seu cognom a l´estat de Nevada, pels estrets carrers de la Girona antiga camí de la plaça de l´Oli. Allà, a uns periodistes o amics americans de visita els ensenyava la casa on havia nascut el primer de gener del segle XX. A vegades, crec de la mà d´Enric Sabater, qui fou secretari de Dalí, acabaven aparcant a la plaça de la Catedral per prendre la fresca a la terrassa del Bar l´Arc de Lluís Bonaventura. L´únic bar, com deia una publicitat, que té una catedral al pati.
Com que el col·loqui va tenir lloc a 20 metres de la plaça on va néixer, em vaig permetre recordar una discussió cordial, però discussió en el fons, entre Xavier Cugat i el fotògraf gironí Pablo Garcia Cortés, Pablito, davant d´uns veterans productors de Hollywood, respecte a quin era el portal exacte on havia nascut Cugat. «Las otras veces me dijistes que era allí», deia Pablito, que quan s´encenia passava al tuteig. Cugat insistia en un altre portal mentre els americans, a qui tant se´ls en donava, reien de valent. L´exposició ha servit per documentar alguns aspectes de Cugat i la seva família. Els anys que anava i venia d´Europa a Amèrica per la seva carrera de música clàssica, les primeres actuacions de la seva orquestra i la posició benestant del pare i el germà gran aconseguida a l´Havana.
Fou precisament amb Pablito i amb Víctor Gay, de la mà d´Alfonso Jordán, gran director d´hotel nascut a Rupià i llavors al capdavant del Ritz de Barcelona, que vaig dinar en una ocasió amb el músic, que llavors vivia permanentment a l´hotel. L´entrevista va aparèixer al diari a mitjan anys vuitanta. Amb fotos de tots, que és el costum que es tenia llavors a la premsa local. Retratar els periodistes amb el personatge, perquè es veiés clarament que no era un reportatge d´agència, sinó que s´havia aconseguit per la mateixa redacció de forma exclusiva. Al dinar es va esplaiar. Parlava de tot. De la seva vida, de la música actual, de quin negoci nou estava pensant. Ens va dibuixar unes caricatures i fou fidel en el seu relat al personatge que va crear i que en bona part realment era. Malgrat que, òbviament, portava els seus aspectes biogràfics cap al territori de l´entreteniment, obviant i potenciant el que convenia a l´espectacle del qual formava part. Com diuen els italians «si non è vero, è ben trobato».
La memòria sobre els grans personatges molt cops és cruel i injusta, però Cugat reviu tot sovint mercès a la música i a les pel·lícules, a més de la seva biografia, que mereix una gran novel·la com la que Martí Gironell ha fet de Jean Leon. L´escena d´Escuela de Sirenas on dirigeix la seva orquestra mirant a la càmera mentre Esther Williams i altres ballarines aquàtiques fan de les seves a la piscina és de les més conegudes a la història del cinema.
En una entrevista amb Bebo i Chucho Valdés, aquests explicaven que la gran aportació de Cugat era aconseguir posar un vestit i grans escenaris a la música tropical. El saxofonista empordanès Carles Varela, que va tocar amb Cugat i altres grans orquestres, explicava al col·loqui que, després de Glenn Miller, Cugat ha estat el millor «líder band» que hi ha hagut. Més que el director musical, en realitat és qui donava la personalitat a l´orquestra.
Happy Cugat. Una música i unes pel·lícules sense més pretensions que divertir la gent i fer-la evadir. El Cugat feliç que ens ha quedat. I els records divertits com quan al dinar vaig preguntar directament per la màfia. Va començar a fer el violí amb els braços mentre cantava «Muñequita lindaaaaa, de cabellos de orooooo...»
